"Teresa"

Núria Calafell i Viayna. Col·laboradora del Tot Mataró

Blocs, Espai de Contes-teresaQuan aquell matí de divendres em disposava anar a visitar la mare a l’hospital on estava ingressada i vaig pujar a l’autobús que m’hi portaria, poc em pensava que els fets que passarien durant la següent hora marcarien la meva vida per sempre.


Jo sempre havia estat una dona normal. Amb un passat normal. Una vida normal. Un matrimoni normal. Normal? O potser m’equivocava en pensar que així era. Ara, però, m’adono que de normal no en tenia res.

La meva vida transcorria entre la dedicació a la casa, a l’Andreu, el meu marit, i ara també a la meva mare malalta. De fills no en vaig tenir. El meu metge, després de fer-nos anàlisi, proves i estudis a tots dos, va acabar diagnosticant que l’Andreu era estèril. Cosa que no li vaig revelar mai a ell i em vaig donar les culpes a mi, perquè era el que considerava molt més encertat i adequat per tal de no ferir el seu orgull de mascle.
Així era jo. Una dona sotmesa, dedicada plenament als altres; sense ambicions, sense orgull, sense propietats, sense diners... La típica dona que no demana res, no es queixa, i es conforma.

El meu aspecte físic era també del més normal, i com a dona passava desapercebuda. Sempre portava els llargs i rinxolats cabells color castany agafats amb una cua de cavall. No em maquillava gens. No em feia mai la manicura. Les arrugues a la cara ja havien començat a fer acte de presència, i el color de la meva pell tenia una tonalitat blanquinosa i apagada. El meu cos no tenia forma. O pot ser sí. Almenys a la zona de la panxa, que començava a destacar de la resta del meu cos. I no parlem de les cames que semblaven dos pals d’escombra, i dels braços, que eren massa llargs. La meva edat, 36 anys. Sembla impossible que una dona de la meva edat, que viu al segle vint-i-u, visqui i pensi com una dona de principis del segle passat, oi?

Vaig pujar a l’autobús que em portaria a l’hospital per estar-me tot el dia amb la meva mare. No n’estava gaire segura que aquell fos l’autobús correcte. De fet era la primera vegada que l’agafava. Durant els primers dies de la meva estança a casa de la mare havia estat l’Andreu qui m’acompanyava a l’hospital.

Ara, però, ja se li havien acabat els pocs dies de vacances i havia tornat al poble. Feia divuit anys que no trepitjava la casa de la meva mare. Des que em vaig casar amb l’Andreu, i em va portar a viure al seu poble natal, on seria des de llavors la meva casa o, més ben dit, la casa de l’Andreu i la seva família.

Ara, sola, em sentia perduda i desorientada al mig d’aquella gran ciutat. Havia canviat tant des de la meva joventut... Em vaig sentir estranya, com si no hagués viscut mai a Barcelona.

Així doncs, vaig pujar a l’autobús. Vaig pagar el cost del bitllet tot volent assegurar-me pel conductor que es dirigia a l’hospital. De fet no em vaig assegurar de res, ja que el conductor no em va contestar. Amb posat seriós i aliè a la meva persona va vendre’m el bitllet, i després de tancar la porta darrera meu va continuar el trajecte. Evidentment jo no vaig gosar repetir-li la pregunta. Em vaig limitar asseure’m en un dels seients que hi havia lliures. A aquella hora no anava ple, ja que eren les onze del matí. No vaig tenir ni temps d’observar la gent que m’acompanyava a l’autobús perquè un home em va parlar.

La seva veu era suau, pausada, tranquil·litzadora. Jo no l’havia mirat encara i em vaig quedar com hipnotitzada escoltant-lo, encara que no entenia el que em deia, perquè parlava en un idioma estranger. Em va posar la seva mà dreta a la meva espatlla mentre s’ajupia. Ho va fer delicadament, com no volent ofendre’m. Crec que ell només volia cridar la meva atenció i que el mirés. I ho vaig fer. El vaig mirar directament als ulls. A uns ulls verds d’una brillantor increïble, perfilats per unes llargues i negres pestanyes. Em somreia dolçament tot ensenyant unes dents blanques i perfectament aliniades.

Va tornar a parlar-me. Aquesta vegada sí que el vaig entendre.

  • Teresa? Ets la Teresa?

Jo el mirava embaladida, sorpresa.

Ell es va incorporar. Era alt. Molt més alt que l’Andreu. I per descomptat molt més fort i de constitució atlètica. Encara que vestia una caçadora de pell i anava abrigat amb jersei, ja que estàvem al mes de desembre i el fred havia vingut de cop, es detectava que estava força musculat.

-     Si que ets la Teresa!  Aquests ulls tan blaus no els he oblidat mai.

La seva edat no superava els quaranta i vaig pensar que tenia unes faccions prou atractives. La seva pell era morena, igual que els seus cabells que els portava tallats molt curts.

  • Quants anys feia que no ens veiem? Quinze? Vint? Des de la universitat. Quants

en fa?

Era estranger, segur. Parlava amb un accent estrany, encara que en aquell moment no vaig saber de quin país era. Ara sé que és pakistanès.

-     Divuit. - Vaig dir jo sense pensar.

Ell va dubtar un moment. Va arronsar el nas.

  • Tant se val, els anys que faci. Quina il·lusió tornar-te a veure, Teresa.

Vaig somriure. Aquell home que tenia al meu davant, contemplant-me amb ulls afectuosos, alegrant-se de retrobar-se amb la Teresa, em va captivar.

Em va agafar les mans i em va convidar a incorporar-me del seient. M’abraçà. Va ser una abraçada molt calorosa i plena de tendresa. Ell sospirava mentre ho feia. Va xiuxiuejar-me a l’orella:

  • La meva Teresa. L’amor de la meva vida. Per fi t’he trobat.

Va petonejar-me el coll. M’acaricià l’esquena. Vaig tocar el cel sentint-me tant desitjada entre els seus forts però tendres braços. Vaig olorar el perfum que deixava anar el seu cos, i vaig afanyar-me a respirar profundament per guardar aquella aroma en la meva memòria. Vaig correspondre a l’abraçada i els nostres cossos van entrar en contacte. L’energia d’un va passar a l’altre.

Llavors ho vaig saber. En aquell moment vaig tornar a néixer. Era com si fins aquell moment hagués estat immersa en un malson i se m’hagués condemnat a no despertar-me mai més. I ell m’havia despertat. Potser ell era com el príncep d’aquell conte famós... Tant se val. Ara jo em sentia viva. Ara jo volia viure. Ara jo necessitava ser lliure. La Teresa havia tornat.

Vàrem continuar abraçats, sentint el llenguatge dels nostres cossos, les nostres emocions, descobrint i retrobant sensacions. Amb els ulls ben oberts, aliens a tothom que hi havia en aquell autobús, ens miràvem i ens besàvem als llavis, a les galtes, a les mans.

Vam baixar a la parada que ell va indicar, i va conduir-me fins on va dir que era casa seva.

Vaig traspassar la porta i vaig entrar a la seva llar. Va ser com entrar en una altra dimensió, en un altre món. Allà es respirava amor, tendresa, pau. Ara jo era la seva Teresa. La meva vida anterior quedava enrere. La foscor de tots aquells anys passats s’havia esvaït donant pas a la llum i a una nova etapa. Una nova vida se’m oferia. De ben segur que seria molt millor que l’altre. Jo estava molt segura de fer aquest pas tan important. De deixar l’Andreu. De deixar el poble. De deixar la meva mare malalta en mans d’infermeres. Deixar de ser una dona normal, amb una vida normal. Ara tenia l'oportunitat de ser algú especial. De fet, per a ell, la Teresa ho era molt d’especial, i no hi podia renunciar.

Va ensenyar-me el seu petit però confortable apartament. L’havia decorat amb un munt d’objectes provinents del seu país i relacionats amb la seva cultura. La llum solar era gairebé inexistent, ja que era un apartament interior, però les llums que havia elegit per il·luminar l’estança li donaven un caire natural. Entre tots aquells objectes vaig fixar-me especialment en un. Era la imatge d’una verge, una verge cristiana. Estava envoltada d’espelmes, ara apagades, i als seus peus hi havia dipositades flors blanques.

Amb la mirada vaig preguntar-li el perquè d’aquella ofrena.

Ell va agafar una capsa de llumins i s’apropà a la verge. Va encendre totes i cada una de les espelmes que envoltaven la imatge. Va dir-me:

- Pots demanar-li el que més desitgis. Jo li he demanat cada nit, abans d’adormir-me, que algun dia et retrobés.

Ell somrigué orgullós d’haver tingut la paciència d’esperar tant de temps a què se li concedís aquell desig tan anhelat. Somrigué satisfet d’haver tingut la perseverança nit darrera nit, sense perdre gota d’esperança, de demanar-li a la verge que se li fes realitat el seu somni. Somrigué agraït per haver estat tocat per la gràcia d’aquella verge i haver aconseguit a la fí abraçar la Teresa en cos i ànima.

I jo, aquella nit, abans d’anar a dormir amb ell, postrada davant d’aquella verge, vaig iniciar el ritual que portaria a terme totes les nits de la meva vida. Encendria una per una totes les espelmes i cobriria els seus peus de flors blanques i fresques, mentre demanaria a la verge amb tota la força del meu cor que ell no trobés mai a la seva Teresa.

Núria Calafell i Viayna

Comercial i escriptora per vocació. Ha guanyat dos premis literaris.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: