Imprimir aquesta pàgina

La importància de compartir el dol

La Fundació Hospital continua reforçant la seva branca d'atenció al dol oferint formació per a professionals en col·laboració amb el Portland Institute

Ciutat 2017/2019, DOL

La històrica Fundació Hospital Sant Jaume i Santa Magdalena, situada a Mataró, va néixer el 1644 per vetllar per l'atenció a les persones i millorar la seva qualitat de vida. En els últims 20 anys, l'entitat s'ha centrat de forma molt intensa en l'atenció al dol i a la pèrdua, un procés que no tothom viu de la mateixa manera, però que representa un gran patiment per a molta gent. De vegades, pot inclús ser l'origen de problemes psicològics si no es treballa des de la base. Però, malgrat que afecta tantes persones, no hi ha avui dia l'opció de ser atès a la Seguretat Social per un expert sobre el tema.

Aquesta mancança a l'hora de tractar una necessitat real i molt estesa és la que busca cobrir la Fundació Hospital. Molts cops, arriben a les consultes d'atenció primària casos amb problemes derivats del dol, com ara haver baixat molt pes en poc temps o no poder dormir bé a la nit. En aquests casos no n'hi ha prou, amb medicaments, sinó que cal tractar el problema des de l'arrel. Per això és important la figura d'un especialista.

En constant formació

En els darrers anys, la fundació ha intensificat la seva feina amb col·laboracions amb altres centres. Des del 2015, amb l’objectiu de promoure i potenciar els serveis en benefici del Programa d’Acompanyament al Dol i Pèrdues, es va formalitzar una aliança amb Cabré Junqueras SA Serveis Funeraris, la qual va ampliar-se el 2018 per dur a terme diferents accions de sensibilització a la població de Mataró i oferir la participació a nous grups de dol de forma gratuïta.

La mort no és un tema del qual agradi parlar, i en general tendim a evitar-lo i a girar full com més aviat millor. Però el procés de dol és inevitable, sobretot quan les circums-tàncies que acompanyen la mort són més dures, com poden ser la pèrdua d'un fill, d'una parella amb  qui hi havia una relació molt intensa, o quan és traumàtic, com per exemple la mort d'una persona jove, un accident de cotxe, un suïcidi o una mort violenta. Per això la Fundació Hospital ofereix teràpia amb grups per acompanyar durant el procés.

Ara l'entitat ha fet un pas més i ha fet pública una col·laboració amb el Portland Institute of Loss and Transition. Aquesta aliança se centrarà a promoure i proporcionar programes de formació en la teràpia del dol, reforçant un dels tres pilars de la fundació: la formació, la investigació i l'assistència. L'acord preveu diverses sessions (el novembre es farà el primer curs) dirigides a psicòlegs i psicoterapeutes, però obertes també a altres professionals de la salut i del sector social, els quals també poden trobar-se amb persones en situació de dol.

L'equip professional

A la Fundació Hospital hi ha un equip de cinc psicòlegs. Quatre d'ells formen part dels grups multidisciplinaris que atenen a domicili periòdicament, amb l'anomenat Equip d'Atenció Psicosocial (EAPS) en cures pal·liatives, on sempre hi ha un psicòleg. El programa, finançat per La Caixa, es dedica a tractar el  final de vida de persones que pateixen  malalties cròniques o molt greus, que són a casa, ja que moltes vegades l'hospital es fa molt llarg i pot ser molt dur. Al centre, amb els grups de teràpia de dol hi ha l'Amparo Menéndez, especialista en dol, i una altra companya que fa visites puntuals i grups.

Formació d'alt nivell    

Ciutat 2017/2019, DOL
La formació organitzada per la Fundació Hospital comptarà amb el prestigiós psicòleg Dr. Robert J. Neimeyer, fundador i director del Portland Institute for Loss and Transition, que alhora és també professor al departament de psicologia de la Universitat de Memphis.

 

"No se supera ni s'oblida, aprens a conviure-hi"

L'especialista en dol i pèrdues és una figura essencial per ajudar aquelles persones que més pateixen la mort d'un ser estimat

Ciutat 2017/2019, DOL

L'Amparo Menéndez és psicòloga general sanitària especialitzada en dol i pèrdues. Des del 2008, treballa a la Fundació Hospital, on porta diversos grups de teràpia, i també ha obert dos grups a l'Hospital de Calella. Des del 2006, forma part d'un grup de treball de dol i pèrdues al Col·legi de Psicòlegs per la pròpia inquietud de saber-ne més. "Sempre sembla que no estàs prou formada", apunta.


Perquè és important la figura de l'especialista en dol?

El dol en si mateix no és un trastorn psicològic i no té per què esdevenir patològic. És un estat, un procés, però si avui en dia hi ha especialistes que et poden ajudar, per què passar-lo sol i patint, lluitant contra el món? Crec que és molt millor fer-ho acompanyat. Jo soc molt partidària de l'ajuda, sobretot dels grups de dol, que poden ajudar a canviar el punt de vista d'una cosa que es viu molt negativament, perquè evidentment és una pèrdua importantíssima. També és  una ocasió per aprendre, millorar i créixer com a persona.

Com i quan vas començar a introduir-te en aquesta branca?

Soc psicòloga de fa molts anys, però a l'inici havia de treballar i, com que parlava molt bé l'anglès, vaig trobar de seguida una feina en màrqueting, que, de fet, està molt més ben pagat. Fins que en un moment vaig dir "prou, ets psicòloga i has de treballar d'això". Aleshores vaig entrar a treballar a la Fundació Josep Carreras, i allà em vaig trobar amb persones que afrontaven el final de la seva vida. Vaig veure que jo no tenia eines per afrontar-ho i vaig començar la meva formació en l'especialització.

És diferent tractar una persona que afronta la seva mort i una que ha perdut algú proper?

De fet, afrontar la teva pròpia mort també és un procés de dol. És molt similar.

Quina és la manera de treballar el dol?

Cadascú pot viure'l de manera molt diferent, depenent de les circumstàncies que rodegin la mort: el vincle que tenien amb la persona, la personalitat de qui ha perdut algú, la dependència d'una persona o la seva resiliència. També hi influeix com ha sigut la mort, com n'era d'esperada... I en definitiva la capacitat de tornar a trobar sentit a la vida. El que fem per treballar-hi és crear grups segons el tipus de pèrdua.

Hi ha dos grups clàssics de dol, el de la pèrdua de la parella i el de la pèrdua d'un fill

Quins grups hi ha?

En tenim dos que són bàsics. Un l'anomenem "altres pèrdues", però hi ha sobretot persones que han perdut la parella. L'altre grup clàssic és la pèrdua d'un fill, que ara ha variat, i també hi ha un grup de pèrdua de fill en edat pediàtrica, menors de 15 anys, un grup duríssim. També estem engegant el grup de dol prenatal, tot i que de moment no arriben massa casos. I per últim, hi ha un grup de qualsevol tipus de pèrdua que ve marcat per l'horari, ja que hi ha persones que no poden venir de cap manera a l'hora normal dels grups, que és de 19 a 20.30 h, i es fa al matí.

Últimament s'ha parlat molt de la pèrdua d'un fill durant la gestació o abans de néixer. És diferent el dol en aquest cas?

La pèrdua de fill perinatal pot ser des d'una pèrdua al cinquè mes d'embaràs fins al mes després del naixement. El que té d'especial és que la societat fa com una negació del dol i no se't permet passar-lo. A vegades, no pots fer ni un enterrament, perquè segons com no et donen el cos, tot i que avui ja és legal i, si el reclames, te l'han de donar. No té un nom, no té un document legal ni s'ha registrat, i el primer comentari que et fa la majoria és "tranquil·la, ja en tindràs un altre".
Això és com una galleda d'aigua freda per a la persona que realment està patint. Aquesta persona ja feia mesos que era mare i vivia aquest vincle, la projecció de futur ja estava feta. I en canvi ha de tornar a casa, desmuntar-ho tot i, moltes vegades, no poden parlar-ne ni amb la parella, perquè el vincle no sempre és el mateix.

"La mort d'un fill no se supera mai" és una frase que tots hem sentit. Però la resta, se superen?

No, 'superar' no es diu. No ho superes ni ho oblides mai. Aprens a conviure-hi. Amb el temps ja no fa el mal que feia; al final, el record és més dolç i el sentiment pot ser bonic, de nostàlgia, i no de patiment. Això, és clar, si ho treballes.