Albert Triola (Mataró, 1973) és un actor Llicenciat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona (1997) on rep una beca per estudiar a la Scuola Europea per l’Arte dell’Attore a San Miniato, Pisa (1996). Des del mateix any de la seva llicenciatura comença a fer teatre. La seva interpretació de Mossèn Bernat al serial de Televisió de Catalunya La Riera l’ha fet popular a moltes llars del país. Actualment assaboreix l’èxit del seu paper de Bruno a Smiley, una comèdia teatral estrenada a la sala independent Flyhard i que gràcies al boca-orella ha fet el salt al Club Capitol.
La pregunta més típica: teatre o televisió?
Et diré teatre... [sospirs]. Perquè m’he format amb el teatre i m’apassiona. El que passa és que crec que un actor ha de fer de tot i provar tots els mitjans. També m’agradaria fer cine, que no n’he fet encara. Però vaja, si em fas triar, et diré el teatre.
Què ha estat per tu entrar a La Riera, el serial de TV3?
Porto fent teatre des del 1997, per tant portava molt any fent teatre. Entrar a La Riera m’ha suposat conèixer un mitjà nou i em feia molta il·lusió, era com una espineta que tenia clavada. I a més, entrar en un culebrot de TV3, que és una feina llarga, tens temps de conèixer-ho tot, d’aprendre molt, de descobrir aquest món de les càmeres que desconeixia. Ha estat la meva primera feina de televisió i per això li tinc molt de carinyo.
Et fas popular amb La Riera, però sembla que Smiley t’acaba de confirmar com a actor d’èxit en el nostre país. És així?
Doncs, no ho sé. Això d’Smiley ha estat un èxit. Però jo no tinc la sensació de tenir més èxit que abans. El teatre et dóna la impressió que sempre estàs començant des de zero. Cada obra de teatre que fas és com una aventura nova. I l’aventura d’Smiley ha anat molt bé.
Com és el personatge que interpretes a la Riera, mossèn Bernat?
El mossèn de La Riera em fa molt de riure quan llegeixo els guions perquè és tant allunyat del que sóc jo que em fa molta gràcia. Però després et disfresses de mossèn i agafes aire i et poses en una pell que no és la teva. L’ofici de l’actor és fascinant i molt curiós en aquest aspecte.
I com és en Bruno, el personatge que interpretes a Smiley?
En Bruno és un arquitecte que viu sol amb el seu gos, que té moltes ganes d’enamorar-se, és homosexual, molt pedant i un apassionat del cinema. És un personatge amb moltes pors i molts prejudicis però alhora amb moltes ganes d’enamorar-se. I s’enamora precisament de la persona amb la qual ni en els seus malsons s’imaginava que s’enamoraria: l’Àlex. L’Àlex és totalment el seu contrari, que és un addicte al gimnàs, un catxes que només viu per sortir, per la festa i per l’ambient. Són dos personatges molt diferents, que s’enamoren i allà salten “xispes”!
Has tret res del mossèn Bernat de La Riera que t’ajudi a fer en Bruno d’Smiley?
No! [riures] No n’he tret res! Em fa molta gràcia perquè realment els dos personatges són com la nit i el dia. Són dos extrems absolutament oposats i aquesta també és la gràcia de ser actor: et toca posar-te en pells morals molt diferents a la teva.
Smiley és una comèdia romàntica que parteix de dos estereotips gays. Quina visió n’ofereix?
És una obra que sí que parla dels estereotips però crec que de seguida s’esborren. Sí que al principi es veuen els diferents estereotips clarament però l’obra està plantejada amb molt de sentit de l’humor. L’autor dóna la impressió que coneix molt bé els dos personatges i els ha tractat amb humor i alhora molta humanitat. Estan carregats de matisos, de coses bones, de coses dolentes, de nèures… Ha de quedar clar però que parla dels estereotips gays, perquè és un tema molt recorrent al llarg de l’obra, però se’n enfot una mica.
L’obra és un dels èxits més importants de la temporada teatral de Barcelona. Com ho heu viscut?
Smiley ha estat una gran sorpresa perquè vam començar en una sala de Sants, la sala FlyHard, que té quaranta butaques. Era una feina amb molts pocs diners, amb una producció molt petita i semblava que no ho veuria ningú. I de cop, a la gent li va començar a agradar. I tant els va agradar que hem fet el salt ja a tres teatres i portem des de finals de novembre fent funcions. O sigui que sí, realment ha estat un èxit. Però l’èxit l’ha fet la gent que li ha agradat molt i ha tingut ganes de veure l’espectacle.
Què té Smiley que l’ha fet arribar als més de 10.000 espectadors?
El que he pogut observar és que fa molt feliç a la gent. La gent veu l’espectacle i no només riu perquè és una comèdia, sinó que també veig que és una obra que els toca, que els emociona, que els traspassa d’alguna manera. Estàs parlant de com neix l’amor i tothom s’hi sent identificat. Al principi teníem una miqueta de por i dèiem “Ai, aviam si això només serà per un públic molt concret, restringit al públic homosexual”. Però no. Radicalment no. Tothom s’hi sent identificat perquè estem parlant de l’amor i de com neix, i per aquí tots hi hem passat.
Sou conscients d’aquest èxit?
Notes que la gent t’ho diu més, que fins i tot et trobes amb gent pel carrer i t’ho diu i això en teatre és molt difícil que passi. Ho hem notat molt també amb les xarxes socials perquè el Twitter cada dia en va ple. Sí, en definitiva, ha estat una obra molt especial.
Com viu el món del teatre la pujada de l’IVA en la cultura?
L’augment de l’IVA ha estat una patacada horrorosa. És una cosa que no s’entén i que no s’entén com no la rectifiquen. El teatre està molt tocat realment. Ara han sortit unes estadístiques que demostren que la recaptació ha disminuït. Si el que pretenien era recaptar més, no ho han aconseguit.
Quina creus que és la solució per a resistir aquests temps des de la indústria del teatre?
Crec que és el moment d’apostar per històries com Smiley, obres petites. Ara és el moment que vagis a una sala petita i la gent la faci créixer. Això fa uns anys potser no era tant possible com ara. Ara és el moment de provar-ho tot, d’arriscar-se, de buscar-te la vida, que si no et truquen generis tu mateix un projecte amb els amics. S’ha de dir que ens ho estan posant molt difícil. És absolutament inacceptable el que el govern està fent. Però resistirem com puguem i sobre tot resistirem intentant fer molt bé la nostra feina: intentant explicar històries, que és el que sabem fer.
Com estàs veient, com a actor, aquest moment de crisi?
Per mi és un moment que fa por. Hom mira per la seva pròpia feina però mires al teu voltant i l agent està molt tocada per aquesta crisi. I el pitjor de tot és que sembla que no toquem fons encara i que no aixequem el cap. I el teatre està molt afectat. Cada vegada hi va menys gent i les entrades són cares perquè l’IVA l’ha fet pujar. Tot és una mica un desastre. Però de cop, fer una obra de teatre com Smiley m’ha aportat optimisme, que hem de procurar no perdre’l en aquests moments. És una història molt positiva i amb la que la gent s’ho passa molt bé. A més, hem intentat fer uns preus molt ajustats i buscar fórmules per resistir a la crisi.
Quin futur hi veus pels actors i actrius que com tu s’han preparat a l’Institut del Teatre?
Hi ha un futur molt desolador però no m’agrada ser pessimista. Ens toca viure moments molt difícils. Tots els sous han baixat i és fan menys produccions. Tot és un desastre però la gent amb talent sempre trobarà la manera de pujar a un escenari, d’explicar una història, de muntar alguna cosa, de sortir-se’n... És el que deia, ara no és el moment que et truquin. És el moment de crear i muntar els teus propis projectes. Com que el desastre hi és present i el no ja el tenim, sempre en pot sortir alguna cosa positiva i ser la llavor de quelcom que floreixi.
Noteu que el públic té ganes de riure i de desconnectar dels problemes que ens envolten? O busquen la reflexió característica del teatre?
Crec que la gent, més que de distreure’s i veure comèdies, vol veure bon teatre. Bones històries. Que els expliquis trames que els aportin alguna cosa, que s’emocionin i els facin pensar. No només una evasió i un divertiment. Crec que Smiley tot això ho aconsegueix. No pel fet que sigui una comèdia, sinó pel punt emotiu que té.
MIRA l'entrevista a Albert Triola a facebook.com/totmataro
