Dos 'feréstecs' mataronins

Jordi Bosch i Boris Ruiz intervenen a l'obra que triomfa al Teatre Lliure

  • Comas Soler
  • Dimarts, 11 Juny 2013 10:32

Els Feréstecs

En aquests moments que costa tant que s'omplin els teatres per mor de la pujada de l'IVA i d'altres mals vents que assoten el sector de la cultura, un títol destaca a la cartellera barcelonina perquè des de començaments d'abril ha estat fent el ple cada dia. Es tracta de 'Els feréstecs', una peça d'humor que el venecià Carlo Goldoni (1707-1793) va escriure per ridiculitzar la societat benestant del seu temps. Lluís Pasqual l'ha adaptada i dirigida al Teatre Lliure de Montjuïc.

Un dels factors de l'èxit d'aquest muntatge, que ha estat celebrat igualment pels espectadors que per la crítica, radica en l'extraordinari repartiment amb què compta. Els mataronins Jordi Bosch i Boris Ruiz hi tenen un paper destacat.

Renovació teatral

Goldoni és el gran renovador del teatre imperant a la seva època a la península italiana. Amb un gran domini dels ressorts de la creació dramàtica fa que les seves obres arribin bé al públic i aconsegueix fer evolucionar la Commedia dell'arte. Deixa enrere la improvisació basada en l'execució repetitiva d'acudits, cabrioles i jocs de paraules i també modernitza el repertori. Passa dels tipus genèrics i tòpics als personatges singularitzats, concebuts ja amb trets de caràcter i particularitats psicològiques. Pel que fa als arguments, comença a introduir ingredients de crítica social i de costums, com és el cas precisament de 'I rusteghi', obra escrita el 1759, que en la seva versió Lluís Pasqual ha traduït per 'Els feréstecs' i l'ha transposat de la Venècia de mitjan segle XIX a la Catalunya profunda dels moments de la primera república espanyola, més d'un segle més tard. La trama de la funció és pura beneiteria. Són quatre paios d'allò més primari: pagerols, dèspotes, masclistes, esquerps, rics, gasius, reaccionaris i obtusos. En aquestes, que se'ls acut concertar un matrimoni de conveniència entre el fill d'un d'ells i la filla d'un altre, però no els deixen ni que es vegin fins al dia del casament. Després d'un reguitzell de despropòsits ridículs, la cosa tindrà un final feliç gràcies a les estratagemes de les dones i a l'empenta dels dos joves.

Farsa i complicitat

En la seva peculiar adaptació, Lluís Pasqual ha aprofitat que l'original situa l'acció de 'Els feréstecs' en un context de Carnaval per extremar el to de farsa del muntatge. Exagera indumentàries, desorbita situacions, intensifica el gest i amplifica el volum de la dicció de tots els papers i, gràcies a l'esplèndida interpretació dels deu actors i actrius que hi participen, converteix la representació en una festa. A més, es permet picar l'ullet a l'espectador i, de manera semblant a com Goldoni jugava amb els dialectes de les capes populars i de la burgesia de la Itàlia del seu temps –que aleshores encara no constituïa un estat propi i independent–, s'ha pres la llicència de fer parlar els personatges amb accents diversos del territori lingüístic català. És així com director i intèrprets fan una enorme demostració d'ofici, que entronca amb la millor tradició del Teatre Lliure i que converteix 'Els feréstecs' en un espectacle divertidament exquisit. La transposició d'època, a sobre, no és només una bona argúcia dramatúrgica, sinó també la manera de fer evident al públic que en qualsevol període històric la carcúndia té més addictes dels que es pugui imaginar. Els temps que ara corren en són un bon exponent.