D'arreu i de tots colors

Devessall d'espectacles remarcables al festival Temporada Alta

  • Comas Soler
  • Dijous, 24 Octubre 2013 14:02

Havent deixat enrere la inauguració i les propostes més o menys preliminars, Temporada Alta ha superat ja la tercera setmana de recorregut i ha entrat de ple en una embranzida d'espectacles a dojo: una dotzena de propostes teatrals de format, gènere i procedència diversa, música, dansa, cinema, tres muntatges per al públic infantil, la contrarellotge de creació d'escenes en 24 hores, el Torneig de Dramatúrgia... i més. Un no parar, això és el festival gironí!

Le voci di dentro TAlta

De Filippo: malson de postguerra

Divendres, 11 d'octubre, aterraven al Teatre Municipal de Girona els quinze actors i actrius del Teatri Uniti de Nàpols encapçalats per Toni Servillo. Combinant simplicitat escenogràfica, interpretació bigarrada i una versàtil modulació de tons que anaven des del xiuxiueig fins a l'esgarip, van representar-hi 'Le voci di dentro'. Aquesta és una peça d'Eduardo De Filippo (1900-1984), un dels homes de teatre més singulars que ha produït el segle XX. Va ser dramaturg, actor, director i empresari. Comparat sovint amb Molière, fou la personalitat amb més consideració de l'escena italiana de l'època. El seu és un teatre popular, que sap arribar a tothom sense desvirtuar-ne la qualitat, perquè aconsegueix convertir en matèria artística les contradiccions presents en els comportaments de la gent. Emmarcats de manera realista en l'ambient napolità que ell coneix a la perfecció, els arguments d'Eduardo tenen sempre una significació social, plantegen dilemes entre l'individu i la col·lectivitat i fan burla de la hipocresia i d'altres febleses de la condició humana.

'Le voci di dentro' es va publicar l'any 1948, poc després de la guerra mundial. A diferència dels textos escrits prèviament que es decantaven més cap a la comicitat, es tracta d'una obra en què l'autor hi reflecteix un sentiment de desencant motivat pels estralls que el conflicte bèl·lic va causar en la vida i en la consciència de moltes persones. És una comèdia, sí, però amarga. El protagonista, Alberto, confon somni i realitat i està persuadit que a casa dels seus veïns, els Cimmaruta, s'ha comès un crim i han amagat el cadàver. Ho denuncia a la policia, que disposa la detenció de la família sencera fins que s'aclareix l'equívoc. L'important, tanmateix, és que malgrat el caràcter infundat de l'acusació, l'incident oníric posa al descobert un joc creuat d'infidelitats, sospites i rancors de tothom contra tothom. Amb aquesta trama de malentesos, De Filippo reflexiona agudament sobre la misèria moral de la societat italiana de postguerra. Una paràbola molt ben donada per la companyia de Toni Servillo, en un compendi de pràctica teatral entranyable.

Julia TAlta

Un Strindberg entre plató i teatre

Provinent del Brasil, dissabte 12 d'octubre es va poder veure en una de les sales del Canal de Salt la primera de les produccions vingudes de l'altra banda de l'Atlàntic que aquest any acull Temporada Alta. Es tracta de 'Julia', una suggestiva adaptació feta per Christiane Jatahy de l'obra 'La senyoreta Júlia' que August Strindberg (1849-1912) va escriure a finals dels segle XIX i que està considerada la primera tragèdia naturalista del teatre suec. Jatahy és una de les directores més interessants de l'escena brasilera actual. Manté una línia de treball que experimenta combinacions innovadores entre el llenguatge teatral i el cinematogràfic i aquesta és la primera vegada que ho fa a partir d'una peça clàssica. El resultat, curiosament, aconsegueix subratllar la vigència contemporània de la tensió dramàtica que Strindberg va saber imprimir en el seu text. Si a l'original ja hi eren presents la confrontació de classes, la pugna entre sexes i les seves implicacions psicològiques i socials, a 'Julia' s'hi afegeix la discriminació racial, que en el context brasiler té especial rellevància. Totes dues versions contenen, però, la mateixa conclusió obsessiva: la impossibilitat de l'amor enmig de relacions de domini.

L'atractiu del muntatge radica en la mixtura constant que Jatahy sap compondre al llarg de tota la funció, jugant molt bé a intercalar seqüències directament escenificades pels dos intèrprets amb d'altres de projeccions videogràfiques prèviament enregistrades i encara d'altres gravades en temps real en el mateix moment que els actors les representen. Un espai escènic canviant, amb diversos àmbits i contorns, i unes pantalles mòbils on es visionen els fragments de vídeo constitueixen l'artifici adient perquè la proposta atrapi l'espectador. Interessant.

Els joglars TAlta

Els Joglars, ni suc ni bruc

Amb el Teatre Municipal ben ple, divendres dia 18 hi havia expectació per assistir a la funció única de 'El coloquio de los perros' que significava el retorn de Els Joglars a Catalunya després de set anys d'absència per síndrome de simulació paranoica d'exili. El muntatge és el primer de la companyia des que Ramon Fontserè ha substituït Albert Boadella en la direcció. Pren el títol, el nom dels seus dos protagonistes i uns escassos elements argumentals d'una de les 'Novelas ejemplares' que Miguel de Cervantes va publicar ara fa quatre-cents anys. Res més. Per això pretendre que es tracta d'una adaptació de l'obra de l'il·lustre escriptor és una conya. I el que costa d'entendre és que aquesta producció, que ve de les Espanyes, compti amb el marxamo i els calerons de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que és l'organisme oficial encarregat de la preservació i difusió de la literatura dramàtica del segle d'or castellà.

En aquest 'Coloquio' situat en el temps actual, Cipión i Berganza són dos quissos, mascle i femella, que poden enraonar durant una nit amb el guarda de la gossera on estan tancats. Com en el text original, es valen d'aquesta facultat insòlita i efímera per repassar la seva vida i retratar críticament els humans amb els que els ha tocat conviure. Però són molt poques les frases i les idees aprofitades de Cervantes, per mala sort. Perquè Els Joglars, que es veu que encara no s'han tret de sobre els rampells d'en Boadella, semblen només un mal calc d'ells mateixos en muntatges anteriors, i no pas precisament els millors. El guió que en resulta és una mena de refregit que no s'aguanta, amb acudits suats i grollers i amb personatges i situacions molt tòpics. Res té solta ni volta. Ni en Fontserè, un actor tan virtuós fent paròdia, té ocasió de lluir-se en aquesta posada en escena de saldo. Una mala broma amb regust d'enganyifa, perquè la companyia té demostrat que dóna per molt més. 

Montserrat TAlta

Montserrat: recerca incerta de la mare

La tarda de l'endemà, dissabte 19 d'octubre, a la sala petita de La Planeta, va ser el torn d'una altra producció procedent de Llatinoamèrica. Aquest cop es presentava 'Montserrat', de la troupe mexicana que respon al nom de "Lagartijas tiradas al sol", un col·lectiu que promou experiències teatrals a l'entorn de la biografia, la documentació i la història. Fa dos anys ja havia estat a Girona i havia sorprès molt positivament al públic del festival amb el seu muntatge 'El rumor del incendio'.

'Montserrat' és una obra de petit format presentada a més amb gran senzillesa de recursos escènics. La seva dramatúrgia adopta la forma de dissertació i continua estirant el fil temàtic de la memòria documental a través d'una crònica familiar que en el fons planteja la disjuntiva entre veracitat i tergiversació. Gabino Rodríguez és el creador, director i intèrpret únic de la peça. El relat que construeix gravita a l'entorn de la figura de la seva mare, suposadament morta quan ell encara era petit. Amb fragments de records, escrits, fotografies i converses, arriba a la conclusió que encara és viva i decideix que ha de trobar-la. La conseqüència serà el periple que es veu obligat a fer per mirar de comprovar la certesa de la seva intuïció. Al capdavall, el recorregut té un final sorprenent i obert que deixa l'espectador ple de preguntes que quedaran sense resposta, però amb el convicció que no hi ha una veritat absoluta, sinó diferents mirades que la construeixen. Un cop més el treball de "Lagartijas" ofereix una forma de teatre diferent, molt vinculat amb la realitat actual del seu país. Malgrat prescindir de dramatismes i proclames, és compromès, vital i suggerent. Un altre tret peculiar radica en el caràcter sintètic del seu plantejament i realització. Tot sembla com d'estar per casa, però s'hi percep una feina minuciosa i cuidada. Que tornin.      

Confidències de l'ofici d'actor

El mateix dissabte al vespre, a l'altra sala de La Planeta, Maurice Durozier, donava vida a 'Paraula d'actor' seguint una fórmula  ja experimentada a la programació de Temporada Alta: la de figures destacades de l'escena que protagonitzen espectacles, com si fossin xerrades més o menys formals, amb reflexions sobre el seu ofici i la implicació del teatre en la seva vida. Fa tres anys per exemple, en el mateix escenari, l’actor anglès Michael Pennington va parlar sobre vivències amb obres de Shakespeare.

En la proposta presentada ara, Durozier, cèlebre component del Théâtre du Soleil d’Ariane Mnouchkine, dedica noranta minuts a resseguir la pròpia trajectòria vital vinculada a l'art de l'escena. I ho fa de manera viva i amable. Amb un senzill joc de preguntes i respostes amb la seva filla Aline, comença narrant els orígens familiars i professionals. Nascut a Perpinyà d’una nissaga d’actors ambulants, explica com va aconseguir el seu primer paper d’una forma gairebé casual. Havia de representar un jove revolucionari brasiler i el fet va ser-li com una revelació que el va lligar per sempre més a l'activitat dramàtica. Després repassa esdeveniments o circumstàncies de la història del teatre, des del caràcter religiós del seu origen o la importància de la màscara, fins a l’aparició dels moviments trencadors apareguts cap als anys setanta del segle passat. També fa referència a anècdotes viscudes i a la seva relació amb Mnouchkine i la participació en el projecte de treball teatral que ella encapçala amb una comunitat de setanta persones i un procés de creació col·lectiva molt particular. Altres comentaris els dedica al paper del director o a les contradiccions de l'actor entre l'inevitable narcisisme i la generositat necessària per donar vida al personatge, renunciant a ser ell mateix. Per això, diu, es tracta d'un ofici gairebé indefinible, que només es pot encarnar d'una forma intensa i distintiva.

És així com 'Paraula d'actor' acaba essent sobretot un testimoni amè d'amor al teatre que conjumina bé elements d'experiència estrictament personal amb consideracions de valor universal. Un espectacle que troba la complicitat del públic perquè Durozier l'escenifica amb una murrieria convincent i el glossa mitjançant una gestualitat subtil i un català de més enllà dels Pirineus cuidat, pausat i molt particular.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: