Cada matí agafo el tren de les set vint-i-vuit de la via quatre, que mai surt a les set vint-i-vuit. És més lent, però com que surt de Mataró, es pot seure, cosa que s’agraeix a les set vint-i-vuit i més, tenint en compte que el tren es pararà tretze vegades sense comptar els estúpids cinc minuts que passa cada matí entre Clot Aragó i Arc de Triomf.
Són les set vint-i-set del matí d’un dilluns i plou. La pantalla que hi ha a l’entrada de l’estació diu que el proper tren passarà a les set vint-i-dos per la via dos. Hi ha força gent a l’andana, cosa que indica, que encara esperen el tren de les set vint-i-dos. No hi ha cap tren a la via quatre, per tant vés a saber si passa el de les set vint-i-vuit. Ens esperem drets anant amunt i avall saludant, de tant en tant, alguna cara coneguda que fa esforços per tancar el paraigües sense que li caigui la carpeta de les mans.
Arriba un tren a la via tres que diu que va en direcció Molins de Rei mentre la megafonia diu que el proper tren va en direcció Blanes. Alguns comencen a baixar les escales que els portaran a la via tres, malgrat que la pantalla digui que ha de passar per la via dos i normalment surti de la via quatre. Quan són les set trenta-sis i tothom s’ha assegut al tren de la via tres de Molins de Rei, la megafonia diu que el proper tren sortirà de la via quatre en breus moments en direcció a Barcelona. El que havia de passar cap a Blanes encara no ha passat i comencen les corregudes: gent per sobre i per sota les vies intentant entrar al tren de l’altra banda de l’estació abans no soni el xiulet que indica que es tancaran les portes. Una dona gran rellisca, però sembla que no ha estat res. Passa el de Blanes espantant a més d’un que travessava les vies. Es tanquen les portes del tren. El tren, però, no marxa.
De cop, el de la via tres, buit, marxa cap a Barcelona i als que som a la via quatre ens quedem amb una cara de tontos perfecta per començar el dilluns.
