Tots sabem què s’ha trobat a las sales mortuòries dels egipcis antics. Dessota de la magna arquitectura funerària. Allà on els cadàvers dels faraons i de tota l’aristocràcia del Nil hi eren dipositats ben embalsamats... Doncs, veritables riqueses ben resguardades comparables a les de cova d’Alí-Babà i a les dels comptes xifrats dels paradissos fiscals actuals. La qual cosa, entre d’altres, demostra que nedar en un mar de riquesa -com afirmen els Crasos de sempre- no dóna la felicitat. Però és prou clar que de pobre -igual que de vell- només se n’és per força.També sembla cert que les tombes faraòniques amb llur estructura interna i el dissimul de l’entrada pretenien evitar-ne el robatori. Fet que evidencia que els pispes -en tot l’escalat de categories, des d’un pillet de foteses fins els d’alta enginyeria financera- mai no han estat a l’atur.Aquells elements apilaven tot tipus, mena i quantitat de bagatge a les cambres de les mòmies selectes per tal que duguessin a terme, decorosament, el viatge enllà de la mort. I cal observar amb quina generositat i esplendidesa els proveïen de riqueses i presents per a ofrenar-los als suposats amos de l’eternitat. Si no per a qui?I per l’experiència és prou lògic que hom pensi que no hi hagué viatge, puix tot després de llargs segles tot roman igual. Ningú no s’endugué res. O que en tot cas fou un viatge d’anada i retorn en no trobar l’estació de terme.D’ençà llavors, en comprovar la inutilitat de deixar a disposició del cadàver una fortuna perquè el mort pogués dilapidar-la enllà d’enllà i en observar que no en feren ús, la nostra civilització davant l’absurditat de mantenir un capital mort sense treure’n la usura percentual ha optat per heretar els béns testamentaris. I ficar els difunts dins de la cambra mortuòria exígua i tètrica d’un taüt ben encaixonats enmig de totxos i deixar-los, després d’un gori-gori de compromís social, arran del límit del desconegut, sense un xavo d’euro per travessar la duana, convençuts que, en tot cas, si duana hi ha, l’assentament a l’empiri no es paga amb moneda. Deu ésser per allò del camell, l’agulla i... la resta. Sic Transit...
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972.
Tots sabem què s’ha trobat a las sales mortuòries dels egipcis antics. Dessota de la magna arquitectura funerària. Allà on els cadàvers dels faraons i de tota l’aristocràcia del Nil hi eren dipositats ben embalsamats... Doncs, veritables riqueses ben resguardades comparables a les de cova d’Alí-Babà i a les dels comptes xifrats dels paradissos fiscals actuals. La qual cosa, entre d’altres, demostra que nedar en un mar de riquesa -com afirmen els Crasos de sempre- no dóna la felicitat. Però és prou clar que de pobre -igual que de vell- només se n’és per força.També sembla cert que les tombes faraòniques amb llur estructura interna i el dissimul de l’entrada pretenien evitar-ne el robatori. Fet que evidencia que els pispes -en tot l’escalat de categories, des d’un pillet de foteses fins els d’alta enginyeria financera- mai no han estat a l’atur.Aquells elements apilaven tot tipus, mena i quantitat de bagatge a les cambres de les mòmies selectes per tal que duguessin a terme, decorosament, el viatge enllà de la mort. I cal observar amb quina generositat i esplendidesa els proveïen de riqueses i presents per a ofrenar-los als suposats amos de l’eternitat. Si no per a qui?I per l’experiència és prou lògic que hom pensi que no hi hagué viatge, puix tot després de llargs segles tot roman igual. Ningú no s’endugué res. O que en tot cas fou un viatge d’anada i retorn en no trobar l’estació de terme.D’ençà llavors, en comprovar la inutilitat de deixar a disposició del cadàver una fortuna perquè el mort pogués dilapidar-la enllà d’enllà i en observar que no en feren ús, la nostra civilització davant l’absurditat de mantenir un capital mort sense treure’n la usura percentual ha optat per heretar els béns testamentaris. I ficar els difunts dins de la cambra mortuòria exígua i tètrica d’un taüt ben encaixonats enmig de totxos i deixar-los, després d’un gori-gori de compromís social, arran del límit del desconegut, sense un xavo d’euro per travessar la duana, convençuts que, en tot cas, si duana hi ha, l’assentament a l’empiri no es paga amb moneda. Deu ésser per allò del camell, l’agulla i... la resta. 
