L’aiguabarreig propi de la vida moderna fa que parlar d’un nosaltres diferenciat d’un ells sigui cada cop més volàtil. No solament perquè són pronoms que s’associen a l’adscripció identitària (un dels grans papus de la correcció política) sinó perquè la mateixa barreja impedeix molt sovint distingir clarament qui és dels teus i qui dels altres.
Ara bé, una cosa és el discurs públic i una altra el món referencial personal. Si agafes, per posar un material de treball abundant i de fàcil accés, els comentaris a articles de diari que tracten del conflicte que ens ocupa, veus que la majoria tenen clar qui som nosaltres i qui són ells, encara que si haguessin de definir-ho verbalment és probable que els costés força. És per això, doncs, que aquests dos conceptes continuen tenint molta importància.
I de fet en dóna fe una private joke molt recurrent entre lletraferits bastida a partir de l’anomenat nós majestàtic, l’ús del pronom nos llatí base del posterior nosaltres, anomenat d’aquesta manera per l’ús que en feia el rei en Jaume (“Salpàrem, doncs, nós envers Mallorca en companyia de sis navilis…”), quan la idea de modèstia era tota una altra cosa (la brometa al·ludeix justament a la falta de modèstia de l’interlocutor).
Si us hi fixeu, ajuntar aquest pronom amb altres per formar un concepte col·lectiu (igual que ‘vós+altres’), encara que aparentment paradoxal, té una lògica de ferro. En les llengües itàliques meridionals, des del romà fins al sicilià, s’usa habitualment la forma reduïda (noi, voi, nuie, vuie…), però quan cal recalcar l’oposició amb un col·lectiu diferent es recorre a l’extensa (noialtri, voialtri, nautri… El poeta Gioacchino Belli va elevar aquest recurs a llenguatge popular, per això avui dia és fàcil sentir pels carrers de la capital italiana facècies relatives a la vana presumpció d’alguns: “Ma chi te credi d’esse, er ministro de’ noantri?”, com dient “Abaixa la cresta, que no passes de ser un pet bufat”).
Des d’un punt de vista etimològic, en canvi, és molt més sucós el rival, el de l’altra banda de la filferrada: ell. Per entendre l’evolució històrica que ha seguit aquest pronom, anirà bé recuperar aquesta posició d’observador que hem adoptat fa un moment. Nós i vós (nosaltres i vosaltres) són elements presents, perquè ens veiem: els que som aquí, en aquesta banda, amb mi, i els que sou allà, al davant o al costat, que no puc tocar però us veig. Ells, en canvi, no se sap on són, perquè no els veiem; sabem que existeixen, però no formen part del paisatge que ens envolta.
