La primera setmana de juliol Edicions 62 va posar a la venda la novel·la "El vestit gris", la història d’una dona siciliana tan equívoca com fascinant. Aquesta notícia no tindria res d’especial (ni motiu per sortir en una secció sobre paraules) si no fos que és el títol que fa 25 dels que aquesta editorial publica d’Andrea Camilleri en català. Camilleri és el creador del conegut comissari Montalbano (avís als qui us el mireu per la tele: llegiu-lo en llibre, és infinitament millor), però en realitat el seu mèrit és haver afegit un personatge més a la realitat siciliana d’avui. Perquè el veritable protagonista de les novel·les policíaques i històriques d’aquest autor, que modestament tradueixo, és el llenguatge.
Per començar, Camilleri no escriu en italià com els seus compatriotes sinó en sicilià, cosa especialment meritòria si tenim en compte que, igual que les altres llengües itàliques (napolità, pullès, calabrès, romà…), el sicilià no està codificat. El ventall que fa servir va des de l’italià sicilianitzat del narrador al sicilià més col·loquial dels tipus populars, com ara la veïna, els mafiosos (no gaires) que hi surten, l’amo del seu restaurant de capçalera, els pescadors…
Però això no és res. L’autor de "L’òpera de Vigata" o "El camp del terrissaire" és un verbívor rematat, i farceix les investigacions de la policia de Vigata de notes incomprensibles escrites per la minyona analfabeta, xarades composades amb la inicial de les víctimes d’un assassí en sèrie, malnoms dels superiors policials, cartes fotetes escrites en vers… Un goig continu per als malalts del joc verbal.
Ara, allà on ateny el deliri lingüístic més absolut és a les intervencions del telefonista de comissaria, en Catarella àlies ‘Cantarella’. L’home, mig beneitó mig infantó, s’expressa en un idiolecte personal, el ‘catarellès’, fet de confusions de noms (Ponzio Pilato per Sozio Melato, el senyor Sciocchino, ‘babau’, per Sciortino, el ‘senyor en comandant’…), neologismes i nyaps continus (informatisme per informàtica, escarnejar per escanejar, profitlacti, demanar compressió i perdonança…) i un tic insofrible: la repetició sistemàtica («ha trucat personalment en persona», «no s’ha donat per adonat», «diu que li digui de dir-li», «el mort s’assemblava d’assemblança»…). El catarellès provoca atacs de nervis als seus superiors, maldecaps (i un gaudi immens) als seus traductors i rialles desenfrenades als seus lectors, que em consta que són legió. Per vint-i-cinc títols més.
