Jo, de petita, cantava a una coral al Foment, l’Esmolet. Assajàvem els divendres, no recordo a quina hora. Un cop acabat l’assaig, mentre cadascú esperava els seus respectius pares, un quants anàvem, divendres sí, divendres també, a passar l’estona just al costat, al Robafaves.
La majoria dels divendres ens estàvem dins la llibreria fins que tancava. Els meus pares tenien la norma no escrita de comprar-me un llibre només si havia acabat el de la setmana anterior. Com que em passava hores al Robafaves i cada setmana trobava tres, quatre o dotze llibres que em feien gràcia, no tenia més remei que llegir cada dia una bona estona per poder tenir el llibre acabat el següent divendres. Alguna vegada, fins i tot havia aconseguit acabar algun llibre abans no tanquessin i anéssim cap a casa, i així, pel preu d’un, en llegia dos. Recordo el dia que em van enganxar, i jo, avergonyida per aquesta subtil manera de robar, em vaig voler fondre. Per contra, al llibreter que em va descobrir li va fer tanta gràcia, que sempre me’n recomanava més. Així vaig anar de la sèrie blava del Vaixell de Vapor a la vermella passant per la taronja. I jo contenta, cada divendres amb un llibre nou.
Van fer més aquests divendres al Carrer Nou que dotzenes de lectures obligatòries o innombrables quaderns d’estiu. Van fer més aquelles tardes desaccelerades, responsables de les piles de llibres que encara se m’amunteguen en bosses, sofàs i tauletes de nit, que grandiloqüents discursos sobre la importància de l’hàbit lector o centenars d’informes catastrofistes sobre com de difícil és d’adquirir-lo avui en dia.
Malgrat tots els peròs possibles, dubto que Mataró es pugui permetre el luxe de perdre una llibreria com el Robafaves de quan jo era petita. Un vers preciós de Joan Margarit diu que la llibertat és una llibreria. Doncs, això.
