La paraula “confianzal o confiançal” és un neologisme, és a dir, una paraula nova que no es troba al diccionari. Però l’he feta servir per al títol del Quòdlibet.7. Un nou llibre de la meva col·lecció, anomenada Quòdlibet: “El ser confianzal. Fe y confianza del ser humano en el ser humano”.
Davant de tota la nova situació mundial o global cal retornar a les fonts del nostre món interior, de la nostra arquitectura emocional o psíquica. Cal un clima o ambient de confiança per al naixement, per créixer, per relacionar-nos i per a morir. Moltes vegades es falla, s’erra sent conscients o adonant-se i d’altres totalment inconscient, sense adonar-se’n. Però es falla. I hom ha d’anar alerta amb el sentiment de culpabilitat, un fort enemic si no se sap gestionar.
Però per madurar o esdevenir un ser humà cal partir sempre, i això és indiscutible, de la pròpia experiència. Una experiència coneguda, treballada i reflexionada. Ningú pot fer el camí de l’altre/a. Entrem en terrenys complexos, però reals. En terrenys desconeguts, però influents. En terrenys moguts, però que cal travessar.
La confiança és el clima que ajuda al nadó en el si matern a créixer. I en sortir, cal que trobi aquest clima confiançal al seu entorn. I anar-se separant de les faldes de la mare o de la seva excessiva protecció, però sense confiança no hi ha separació constructiva o madurativa. I si no n’hi ha, porta a pertorbacions emocionals. Després apropar-se al pare, a la figura d’autoritat (que fa créixer), que nodreix aquesta confiança. Per arribar després a separar-se també del pare. Tot això es nota en la relació amb un mateix i amb els altres.
La confiança és una experiència no fàcil d’explicar, però vital o existencial. La confiança és fruit de la certesa profunda interior. Es viu.
