Ja se sap que, en l'imaginari popular, el grau màxim de l'engany s'expressa amb aquella frase feta que relaciona el portar banyes amb gratar-se la butxaca. Ara bé, si el súmmum de la deslleialtat no ens l'afiguréssim en termes sexuals sinó de diners, llavors en lloc d'evocar un llit adúlter el més probable és que penséssim en una institució bancària. Ben mirat, aquesta associació d'idees no és gens infundada. Ans al contrari, es basa en l'experiència col·lectiva de munts de clients convertits en damnificats pel bandidatge legal que han estat practicant bancs i caixes durant anys. A Mataró, també és sabut, som assenyalats pel trist rècord perpetrat per l'entitat dels Dòries i els Iberns.
Més enllà de la penosa realitat mataronina, però, d'aquesta transposició presumpta entre la cosa carnal i la financera Jordi Galceran en fa una barreja suculenta per orquestrar l'argument de 'El crèdit', la comèdia que s'acaba d'estrenar a Barcelona, a La Villarroel, i que té tots els números per convertir-se en un dels grans èxits de la temporada que ara comença. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas en són els protagonistes, dos noms que, facin el que facin, són garantia de resultat lluït. A sobre, l'ha dirigida ni més ni menys que Sergi Belbel –fins ara capitost del Teatre Nacional de Catalunya– que hi ha abocat bona dosi de murrieria.
Embolics i rialles
Jordi Galceran, el celebrat autor de 'El mètode Grönholm' i el més recompensat dels escriptors teatrals en actiu del nostre país, aprofita amb oportunisme l'actualitat de les insídies bancàries per presentar-nos l'enfrontament que s'origina entre un usuari que va a demanar un préstec i el director de l'agència quan aquest li denega perquè no aporta cap garantia. El ganxo principal de la trama, a més dels mil i un embolics que van esclatant, consisteix a suscitar en el públic la il·lusió que per una vegada serà el representant del capital el que resultarà ensarronat.
No és que Jordi Galceran pretengui recriminar els abusos de la banca o, encara menys, fer un al·legat d'implicacions socials, no. Aquest no és el seu estil, ni en aquesta obra ni en cap. Ell simplement s'empesca una situació que li dóna joc per muntar una bona comèdia d'embolics. En una primera part delirant i del tot rodona va enredant la troca amb ironia, a base d'anar lligant gags amb diàlegs àgils i ocurrents. La resolució és magnífica, la interpretació també i les riallades dels espectadors no paren ni un moment.
Dos mestres de la interpretació
Paradoxalment, a la segona part i a l'epíleg, quan tot és més estirat i la jugada peca d'alguna reincidència, és quan Bosch i Boixaderas fan valer la seva condició de cracs de l'escena i com que se la saben llarga aconsegueixen que s'aguanti la conya de les successives seqüències. Així continua amb eficàcia l'exultació enriolada de tota la gent que omple a vessar el teatre. Realment l'actuació dels dos Jordis és una demostració de mestria perquè porten la comicitat fins a l'extrem i arriben a passar amb equilibri subtil l'estreta maroma que la separa del grotesc.
Per cloure la síntesi, d'aquest muntatge de 'El crèdit' també cal destacar que l'expertesa compartida per l'autor, el director i els actors permet una posada en escena efectiva i mòdica, que altrament hauria hagut de comptar amb un elenc més ample i dispositius escenogràfics de la complexitat que demana un vodevil. I com que aquí no es pot explicar massa més de l'obra sense trair el seu entrellat de banyes i extorsió, s'avisa als admiradors del nostre compatrici Jordi Bosch –que a Mataró som multitud– que faran bé d'anar corrents a veure'l a la sala barcelonina del carrer de Villarroel, perquè l'indefectible triomf que segur que tindrà, farà que es mantingui en cartell allà per un perllongat període de temps.
