Mataró encara les últimes hores de Festa Major en l'estat habitual en què bona part dels que hi vivim durant tot l'any mutem durant aquests dies: la celebració. Les Santes fan pixar colònia a la ciutat dels capcots i, a més a més, són la cesura perfecta del nostre calendari. La pausa –poc calmada– abans que l'any segueixi avançant. Que el calendari canònic dels capgrossos ens porti de vacances just acabada la festa s'ha convertit, crec, en un enemic d'aquesta des d'un punt de vista evolutiu. Les Santes, que a cavall dels setanta i vuitanta, van ser fetes Festa Major viuen des de fa lustres en una espiral de reiteració sense massa crítica reflexionant-les. L'organització, municipalitzada al 99 per cent, prou en té de propiciar-les tal com les entén i l'esquelet festiu –idèntic i mimètic– és cada cop més carregós, víctima del gegantisme infraestructural, les noves reglamentacions en seguretat o tot el que deriva de la massificació que ja toca tots els actes.
La comissió, esllanguida, no arriba a ser ni una ombra del que havia estat. I, sense caure en l'al·legoria retòrica de l'abans, ens trobem amb una festa reiterativa, sense reflexió ni estratègia. Quelcom que és quasi negligent a nivell de polítiques públiques, avui en dia, amb el que suposen, el potencial que tenen i el cost que suporten.
La trampa de Les Santes és aquesta: tots en marxem a corre-cuita quan s'acaben i la distància i la basarda n'enterboleixen qualsevol anàlisi o reflexió fora de dates. Convertim la consuetud en una nova religió i la festa gira de forma centrípeta. Cap endins.
Es posarà el finançament com excusa, quan pot ser obstacle però no paret. ¿Què s'ha fet per intentar augmentar el dispositiu econòmic sense necessitat de tensar les arques municipals, en els darrers anys, des de la ciutat que va donar nom al micromecenatge?
És perillós que, enmig dels estirabots, ningú gosi situar la nostra Festa Major com un element estratègic de ciutat –en sentit ampli– i es limiti a copiar, enganxar, seguir i empènyer un any més. És desesperant quedar-nos en el cofoisme de com funcionen els elements parits fa 40 anys sense mantenir el tremp motivacional que, precisament, els va fer néixer. I és il·lús aspirar a fer que aquesta perspectiva canviï. Mentrestant, doncs, esperarem el cartell de l'any vinent un cop la festa d'aquest any ja se'ns hagi escolat del tot. Som capgrossos.
* Article publicat a l'edició en paper del Tot del 28 de juliol
