Diumenge es va celebrar la darrera edició dels Globus d’Or, premis anuals que l'Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood lliura als millors productes cinematogràfics i televisius i als seus protagonistes. L’avantsala dels Oscars, que en diuen. Que dilluns fos festiu va ser l’excusa perfecta per saltar-me la rutina d’anar a dormir d’hora i quedar-me a comprovar si les meves travesses s’havien complert: Joaquin Phoenix, millor actor de drama per Joker (perfecte); Brad Pitt, millor actor de repartiment per Érase una vez… en Hollywood (genial); Succession, millor sèrie dramàtica de televisió (no gaire conforme); Parásitos, millor pel·lícula estrangera (sincerament, hauria preferit que se l’emportés Almodóvar per Dolor y gloria), etc.
Aquest any, he tingut diverses decepcions, però, per sort, la sensació de fracàs quan conec un veredicte que no em convenç em dura molt poc. A més a més, res no espatlla la satisfacció que m’aporta el procés previ: elaborar la meva llista de prediccions i compartir-la amb la resta de fanàtics del cinema i les sèries que, com jo, donen la cara sense flaquejar pels seus cavalls guanyadors. Moments de discussió una mica tensos i divertits alhora.
És cert que, des de finals de desembre, s’ha produït una autèntica pluja de llistes a la premsa sobre el millor i el pitjor del 2019 i de la dècada. Suposo que és perquè a la majoria de redactors ens agrada aquesta manera de simplificar les coses, de recollir en punts i sense argumentar massa els nostres favoritismes. Es tracta d’una espècie de treva després de 12 mesos buscant les 5W del periodisme (en català: què, qui, on, quan i per què) sense descans.
D’altra banda, les llistes són un format atractiu per a lectors curiosos i una mica xafarders que sospiren per saber quins són els gustos i les aversions dels seus columnistes favorits. En aquest sentit, un punt a favor de les llistes, sobretot de les que tenen a veure amb productes culturals, és que desperten l’atenció de les persones i les fan aixecar-se de la cadira, cosa força difícil d’aconseguir avui dia. En el meu cas, reconec que em refio de les opinions dels meus autors de capçalera i que, per inèrcia, quasi sempre acabo llegint els llibres que recomanen, veient les pel·lícules que elogien o escoltant les cançons que alaben. Està bé tenir a mà una xuleta a la qual recórrer quan tens temps lliure.
Les llistes no són sagrades, són opinions totalment personals. No entenc els lectors que s’emprenyen perquè les seves preferències personals no es veuen reflectides en els rànquings elaborats per les publicacions o “autoritats” que segueixen. De fet, crec que és molt avorrit saber que a l’altre costat de la pantalla sempre et donaran la raó. Malauradament, però, com passa amb les llistes, la necessitat constant de refermar les nostres opinions també està molt de moda.