Cugat Comas
Politòleg i periodista.
El petó de puça de Regina Puig
Un petó de puça. Un dels membres de la Comissió d’imatge de Les Santes m’ho va dir. “No et diré res, però et recordarà Kukuxumusu”. Un altre any han complert i no hem sabut res fins avui. He acabat de penjar la notícia i un dels primers comentaris també l’ha recordat. El cartell de Les Santes 2014, obra de Regina Puig, recorda a Kukuxumusu. El concepte de petó de puça va per aquí. Perquè precisament la paraula kukuxumusu vol dir petó de puça. Una absurditat conceptual convertida en marca. En marca potent. Més o menys el que planteja la dissenyadora gràfica mataronina. Un univers que, més que cartell, pot acabar sent una bona marca. Miraré d’explicar-me.
El problema no són els 12.000
Era d’esperar. Aquest migdia, ni 24 hores després de la presentació dels nous vestits dels Gegants, han aparegut les primeres crítiques a les xarxes socials. Crítiques concretament al seu cost. Ahir era dia d’opinions però en certa manera el qui no estava digerint la mona, restava content de veure com li entretenien la criatura una tarda de Dilluns de Pasqua. Es feia safareig sobre els mateixos models. I avui arriben les primeres crítiques pel preu pagat. I s’argumenta el moment i es parla, suposo, de dispendi. Anem per parts.
Santes Jordi (o alguna cosa així)
Fa cosa de tres anys en Vern Bueno –director del Capgròs, que per cert està d’aniversari: Per molts anys!– i jo sovintejàvem una tertúlia sobre actualitat cultural a la ciutat que a Mataró Ràdio conduïa la bona de l’Helena Novellas. Diria que no ens devia escoltar gaire gent, però ens ho passàvem prou bé combinant la formulació d’algun disbarat conceptual amb algun esbós de teoria. Entre les moltes que allà acabàvem per apadrinar, n’hi havia una que es referia a la preponderància de Les Santes sobre el calendari festiu mataroní.
Glòria a les Dissantes!
Fa 15 dies vaig escriure, per explicar-vos, que aquest any les Dissantes es farien el 26 de juliol i que no entenia que, quan es va explicar que al Parc no es faria el Ball de Festa Major, no s’aprofités per explicar el seu substitut. De retruc d’aquella entrada en aquest bloc, algun polític n’ha fet ús polític i algun altre s’hi ha enfadat. Ho lamento. Avui en dia funcionem segons fogositats de twitter, piulades i respostes. I es dóna més importància a l’estirabot de 140 caràcters que al fet en si. Així ens va.
Dir les coses pel seu nom
L’àmbit de les festivitats populars és, sovint, la cosa més conservadora que hi ha. Conservadora en el sentit que els canvis i modificacions es rebutgen per anticipat i predomina en alguns ambients el manament que tot és intocable. Hi ha cops que aquest teorema és defensat per motius històrics com els lustres, dècades o segles que fa que es repeteix un ritual d’una mateixa manera. Altres cops, a falta d’història, inventem llegenda. I en altres casos, dotem del caràcter d’intocables elements amb menys anys de vida que una estrella de futbol quasi pubertosa.
Dilluns hi ha Plenari, el segon
Dilluns hi ha Plenari de la Comissió de Santes. A les 20h a Can Palauet. Serà el segon d’aquest any, ja que per primera vegada tota la comissió es va constituir aviat, el novembre de 2013. Queda lluny i va ser força inoperatiu. Constitució de la mateixa Comissió i poc més. No sé si dos mesos llargs després hi ha gaire feina enfilada o tornarem a estar en els mateixos terminis temporals de cada any. Dilluns hi ha Plenari. Si voleu i podeu, aneu-hi.
Comiats amb gust de Santes
Dimecres Mataró va acomiadar en Jordi Canal amb una festa de regust de Santes. Agafar sols la perspectiva relacionada amb la Festa Major seria ser injust amb l’immensa implicació d’en Jordi a la ciutat però fins i tot enmig de la tristor algun regust de la nostra festa va servir per amorosir una mica el tràmit. La festa de comiat ens va deixar a tots igual d’orfes de Caneló –òbvia i irremediablement– però amb una mica més de pau interior amb ell. Va ser una festa, certament, on tothom va poder conciliar el seu record personal amb un mosaic de records i estima col·lectiva. Va ser preciós.
Això del ‘I mig any’
Ja fa tres anys que l’Oriol Rodríguez, un dels culs inquiets, un dels twitters fàcils i una de les ments pensants de tot el que sovint sembla massa un ecosistema viciat de Santes es proposa celebrar el 25 de gener que “ja només queda mig any de Santes”. No és cap gran idea però convindrem tots plegats que a mig gener, ni que sigui per allò de la “cuesta”, ve de gust assaborir una mica de Santes. Mig any de distància amb la Festa Major, passar del “encara queda” al “només queda” i, a la vegada, dur a la pràctica aquella màxima de la meva àvia que venia a resumir l’any entre Nadal i Santes: “Després de Santes ja ve Nadal, i quan passes Nadal: Santes!”.