Conte dels pous o la interioritat (3)

La gran sorpresa va ser que el pou va trobar aigua. No s’ho creia. L’angoixa va desaparèixer.Va aprofitar l’aigua per regar i fer regs. Conrear jardins. El poble dels pous va anar canviant. L’aigua la donava aquest pou. Tothom molt content. El poble era un gran jardí.- Quin miracle! deien els pous.   - No! No és cap miracle. Cal només buidar el pou i fer el forat més fondo.I van voler imitar el pou agosarat. Com el primer pou, que va ser explorador. Però... ho van anar deixant. No els agradava haver de desprendre’s de les coses que tenien dins el pou. Es quedaven sense res, buits. I van desistir. Van cuidar-se de fer els brocals més grans i comprar més terrenys a fi de tenir més coses, però res d’aprofundir.Vet aquí que un pou de l’altre extrem del poble va fer com ho feia el pou primer.    I aquest pou va trobar també aigua. I va regar, va cultivar... i moltes altres coses. Un dia els dos pous es van veure i es van dir:- I què farem quan no hi hagi més aigua? - No ho sé, li va respondre.Però els dos se n’adonaren que quan més en treien, més en sortia.I al cap d’un cert temps d’anar regant els jardins del poble, van fer una descoberta: L’aigua era la mateixa. El riu subterrani que nodria els pous era el mateix riu per als dos pous.També es van adonar que no únicament es podien comunicar per fora i de forma superficial a través dels brocals o colls de pou, sinó també interiorment, per sota, a través del riu que era el mateix.Aquests dos pous van descobrir la comunicació profunda, la interioritat, que només aconsegueix els agosarats, aquells que no tenen por de buidar-se interiorment de continguts inútils, de trastos vells o nous que destorben.Aquesta profunditat, pregonesa o interioritat és aquesta gratuïta, com la musica, l’art o la poesia, que són vitals per viure, però no útils: necessària en la quotidianitat, aquesta qualitat humana de vida dóna serenor, certesa i pau.                                  (continuarà)