No tres sinó dos. Allò que semblava que hauria acabat sent el 2011 -la suma dels dos partits majoritaris de la ciutat, PSC i  CiU- tot i que amb dues cares diferents, David Bote i Joaquim Fernàndez, i amb menys regidors per cap -llavors eren vuit i vuit i ara seran sis i cinc-... però sí, hi haurà sociovergència.

El candidat de la CUP a les pròximes eleccions municipals a Mataró, Juli Cuéllar parla de forma pausada però amb fermesa, contundència, a vegades fins i tot amb vehemència en els debats on intervé a m1tv. Model CUP, segons el qual sovint les oracions comencen amb un "entenem que", com si tot estigués perfectament racionalitzat i computat en el cap dels seus militants a l'hora de pronunciar-se sobre qualsevol tema.

PRUDÈNCIA: Ei, que ets aquí, Justícia?

JUSTÍCIA: Sí, sí, sóc aquí, és clar! On, sinó? Pensa que sempre miro cap endavant; sóc una estàtua! És que tenia por que ens sentís algú! I què, què volies?

Aquest haurà estat el primer mandat sencer de José Manuel López com a cap del grup municipal del Partit Popular a Mataró. L’anterior va acabar amb la dimissió dels altres tres regidors que l’integraven –tots, excepte ell- per greus desavinences internes: sis mesos abans de les eleccions, Paulí Mojedano va fer efectiva la seva marxa i els populars es van trobar sense possibilitat d’obrir un procés de renovació.

L'embolic és, des de fa uns dies i encara ara, fenomenal entre els socialistes de Mataró i del Maresme arran de la dimissió/cessament, aquest dimarts, del secretari d'organització del PSC del Maresme i regidor a Mataró, Carlos Fernández.

Esteve Martínez no porta tota la vida pensant en ser l’alcalde de Mataró; no es mou entre les bambolines de la política local des de fa tres dècades ni hi sembla instal·lat, després de quatre anys a l’oposició. I de fet, com a candidat d’ICV-EUiA, tampoc no és l’home cridat a guanyar les eleccions del maig de 2014.

Francesc Teixidó surt a fer footing gairebé cada vespre, pels voltants del Camí de la Geganta i el nou Parc Central, com un ciutadà més que intenta oblidar-se de les cabòries del dia a dia estirant les cames.

David Bote té una cosa interessant en la política actual: sembla de veritat. No vesteix de polític –ni metafòricament ni literal-, no té una bona oratòria, es posa nerviós quan parla, perd una mica el fil mentre discurseja... i això li dóna aire d’autenticitat.

La de Quim Fernàndez és una aposta segura, ferma i que no depararà sorpreses per un temps d’“inquietud” i més que probable situació de trasbals.