No tres sinó dos. Allò que semblava que hauria acabat sent el 2011 -la suma dels dos partits majoritaris de la ciutat, PSC i CiU- tot i que amb dues cares diferents, David Bote i Joaquim Fernàndez, i amb menys regidors per cap -llavors eren vuit i vuit i ara seran sis i cinc-... però sí, hi haurà sociovergència.
Un govern amb minoria d’onze regidors sobre 27 que haurà de practicar la geometria variable per tirar endavant els pressupostos municipals o les operacions urbanístiques que es puguin aprovar. Més que els vuit amb què ha governat CiU en el darrer mandat però menys dels 15 amb què va governar el darrer tripartit d’esquerres a Mataró. Un format, doncs, inèdit.
Esquerra Republicana, de la qual tothom donava per fet que seria sòcia de govern en alguna de les possibles combinacions per governar, finalment no s’asseurà en les butaques del govern municipal. El motiu de no ser-hi: les conquestes en l’àmbit nacional que volien exhibir els republicans davant del seu electorat -bastant previsibles i lògiques- han estat declarades “no digeribles” pels responsables del PSC local. Per exemple demanar que Mataró votés la pertinença a l’Associació de Municipis per la Independència en consulta popular o que els impostos municipals es paguessin a l’Agència Tributària Catalana -que de moment es transfereixen a l’espanyola-.
Res de l’altre món... però sembla que massa per a la direcció de l’actual PSC, que tenia por de no ser capaç de convèncer la pròpia assemblea de militants de l’acord amb no un, sinó dues formacions independentistes -o que no ha volgut emetre cap gest de distensió en l’àmbit nacional-. També és cert que David Bote hauria demostrat llibertat de criteri respecte del carrer Nicaragua si hagués acceptat, per exemple, el referèndum sobre la pertinença de Mataró a l’AMI. És que no estaven els socialistes pel dret a decidir, genèricament?
Segurament és massa aviat per demanar-li-ho, però Bote haurà de demostrar diverses vegades al llarg d’aquest primer mandat -si es vol vendre com un polític audaç i valent- que fa allò que creu que ha de fer, allò que convé a la ciutat, no allò que s’espera que ell faci.
Així les coses, i amb una base d’onze regidors que és superior a la de l’anterior govern, els socialistes semblen haver decidit que les múltiples combinacions possibles -la suma del govern bipartit amb la pròpia Esquerra o amb voleMataró en àmbits d’accent explícitament socials- seran suficients per anar completant la governabilitat de la ciutat els pròxims quatre anys. Una decisió arriscada per a un Grup Municipal Socialista completament inexpert i que hauria patit molt menys amb una majoria permanent de quinze regidors. El temps dirà si ha estat una bona aposta.
Els republicans, de totes maneres, aclareixen que no tanquen la porta a res i diuen que, de moment, “volen ajudar” des de l’oposició. Veurem si després del 27-S, en funció del que passi en aquell moment, la decisió es mostra reversible i s’acaba confegint aquest nonat tripartit dels partits centrals.
