Una de les eternes promeses, -per no dir una patata calenta-, és i serà el Museu del Tèxtil situat a Can Marfà. Recordem, tot i que hi ha més antecedents, la proposta del Museu d’Història de la Ciutat presentat el 2006, la rehabilitació el 2010 de l’edifici, etc.
Sembla que a finals d’aquest any la nau petita de Can Marfà podria acollir la primera exposició del Museu del Tèxtil. L’Ajuntament de Mataró i la Fundació Jaume Vilaseca busquen amb aquest acord començar a mostrar el seu patrimoni.
Mataró té un deute adquirit amb la seva població i el seu passat industrial tèxtil. Forma part de la nostra història, la dels nostres avis i la dels nostres pares, la que les següents generacions comencen a desconèixer perquè no l’han viscut.
En una època de crisi econòmica el més complicat és com es justifica un projecte d’aquesta envergadura. Possiblement mantenir aquests espais, dotar-los de personal i donar-los-hi vida amb exposicions i activitats es fa del tot insostenible.
S’ha d’anar amb compte amb els estudis museològics i museogràfics. Avui es paga per ells, però demà poden quedar desfasats. Implementar-los a temps és sinònim d’honradesa, però aquesta honradesa pot ser del tot enganyosa quan els mitjans econòmics no ho permeten.
La feina subterrània hi és, la dels “picapedrers”, catalogar peces, restaurar i posar en marxa màquines i altres objectes, etc. Feina que gràcies a la Fundació Jaume Vilaseca s’ha portat i s’està portant a terme. El vaixell està a punt per navegar, veurem si arriba a bon port, o les inclemències del “temps” fan que naufragui.
