En el segle XVII, a Itàlia, es desenvolupa un nou concepte d’escriptura musical. Aquesta nova idea en el món de la música, propicia la tècnica d’una sola veu acompanyada per una estructura d’acords, que expressa la retòrica musical barroca, estereotipada en la teoria dels afectes (affetti): així neix la pràctica del baix continu.L’aspiració de tots els músics instrumentistes de començaments del segle XVII, era rivalitzar amb l’estil expressiu i l’arravatament de la música vocal de l’època. En aquesta etapa de la història de la música, sorgiren a Itàlia nombrosos músics que componien obres instrumentals. G. Frescobaldi, B. Marini, D. Castello, G.P. Cima i G.B. Fontana foren el precursors de la fantasiosa llibertat de les produccions musicals per a instruments sols: Canzoni, Fantasie, Toccate o Sonate, obres sense forma definida, regien Itàlia en el segle XVII. Conjuntament amb aquestes composicions solístiques basades en un estil improvisat i declamatori de la música dramàtica, es creà un nou tipus d’estructura musical amb reminiscències antigues. Tal com es practicava en les cantates de l’època, dues de les veus, que dialogaven entre elles, compartien el protagonisme musical. Aquestes dues veus instrumentals amb l’acompayament del clavecí constitueixen la base de la Sonata a Trio. De la necessitat d’engrandir el volum sonor d’obres concebudes per a grups instrumentals reduïts, neix la idea d’interpretar en diversos violins, el que estava pensat per a un sol violí, exceptuant els passatges virtuosístics. Així la Sonata a Trio dóna pas al Concerto Grosso, el qual respecta l’estil i la disposició de moviments de la forma musical anterior.Itàlia en el segle XVII i més concretament el compositor Arcangelo Corelli (1653-1713) serà l’artífex de la puixança del violí amb un estil elegant i sobri. Les formes instrumentals s. XVII
En el segle XVII, a Itàlia, es desenvolupa un nou concepte d’escriptura musical. Aquesta nova idea en el món de la música, propicia la tècnica d’una sola veu acompanyada per una estructura d’acords, que expressa la retòrica musical barroca, estereotipada en la teoria dels afectes (affetti): així neix la pràctica del baix continu.
En el segle XVII, a Itàlia, es desenvolupa un nou concepte d’escriptura musical. Aquesta nova idea en el món de la música, propicia la tècnica d’una sola veu acompanyada per una estructura d’acords, que expressa la retòrica musical barroca, estereotipada en la teoria dels afectes (affetti): així neix la pràctica del baix continu.L’aspiració de tots els músics instrumentistes de començaments del segle XVII, era rivalitzar amb l’estil expressiu i l’arravatament de la música vocal de l’època. En aquesta etapa de la història de la música, sorgiren a Itàlia nombrosos músics que componien obres instrumentals. G. Frescobaldi, B. Marini, D. Castello, G.P. Cima i G.B. Fontana foren el precursors de la fantasiosa llibertat de les produccions musicals per a instruments sols: Canzoni, Fantasie, Toccate o Sonate, obres sense forma definida, regien Itàlia en el segle XVII. Conjuntament amb aquestes composicions solístiques basades en un estil improvisat i declamatori de la música dramàtica, es creà un nou tipus d’estructura musical amb reminiscències antigues. Tal com es practicava en les cantates de l’època, dues de les veus, que dialogaven entre elles, compartien el protagonisme musical. Aquestes dues veus instrumentals amb l’acompayament del clavecí constitueixen la base de la Sonata a Trio. De la necessitat d’engrandir el volum sonor d’obres concebudes per a grups instrumentals reduïts, neix la idea d’interpretar en diversos violins, el que estava pensat per a un sol violí, exceptuant els passatges virtuosístics. Així la Sonata a Trio dóna pas al Concerto Grosso, el qual respecta l’estil i la disposició de moviments de la forma musical anterior.Itàlia en el segle XVII i més concretament el compositor Arcangelo Corelli (1653-1713) serà l’artífex de la puixança del violí amb un estil elegant i sobri. 
