La Música i la Literatura, foren dues arts especialment unides en el segle XVIII. Els sons musicals i el llenguatge literari presenten punts en comú. Els dos són fenòmens sonors i tenen a veure amb la veu humana.
D’altra banda, estan estretament lligades a un art que encantava a les persones cultes d’aquell temps: el cant. Dos llenguatges diferents però els dos igualment necessaris. Segons el criteri de la societat culta del segle XVIII, la paraula destaca l’intel·lecte mentre que la música commou el cor. Un parla de la raó i l’altra de les passions.
Existeix un gènere, on la literatura i la música convergeixen per produir una art, la més deliciosa i controvertida del segle XVIII: la tragèdia lírica.
En la tragèdia lírica, hi conflueixen un nou melodrama grec, amb un model italià i alhora un nombre de gèneres francesos del segle XVII, que en conjunt es converteix en un art total, on la multiplicitat de mitjans, música, poesia, espectacle i dansa, s’uneixen per transmetre tota la intensitat d’emocions anímiques.
La tragèdia lírica, fins 1750, està considerada una experiència estètica clàssica i un gènere literari. Haurà de passar un temps per considerar-la un gènere musical (òpera).
Una altra conseqüència de la unió de la música i la literatura es troba en els escriptors com Voltaire i Beaumarchais, els quals varen crear llibrets pel nou drama en música.
L’entusiasme que va suscitar el concepte del nou drama es va manifestar, clarament, en l’abundància de tractats i escrits sobre la música i l’òpera com els de Diderot i Rousseau. Aquests notables escriptors i pensadors varen introduir la música en les seves obres literàries, encetant tota una sèrie de reflexions i controvèrsies en l’art dels sons i la paraula.
