En el segle XVII i XVIII, es va acceptant progressivament l’accés de les dones a les professions artístiques i a la composició musical. La major part de les joves eren instruïdes dins de les ordes eclesiàstiques, beneficiant-se de l’ensenyament musical. L’estudi d’aquest art s’havia de dedicar al domini sagrat i a la glòria de Déu. Malgrat les opinions del Papa Innocenci XI, en les que manifestava que “la música era impròpia per la dona, essent una distracció per les seves dignes ocupacions”, Barbara Strozzi, logrà convertir-se en la compositora més prolífica i admirada per tots els seus contemporanis italians.
Bàrbara Strozzi, nascuda a Venècia 1619, fou cantant i compositora de l’època barroca. El seu pare adoptiu Giulio Strozzi, era poeta i membre del cercle intel·lectual venecià “Accademia degli Unisoni”. En aquesta institució, Bàrbara donava conèixer el seu talent musical, cantant les seves pròpies composicions i participant en els grups de debat. La virtuosa soprano, d’una personalitat singular, fou una dona amb gran valentia i atreviment, en una societat la del segle XVII, difícil pel sexe femení.L’eminent mestre italià Francesco Cavalli, organista de la Basílica de Sant Marc de Venècia, fou el mestre i preceptor de la gran cantant.
Una part de l’obra musical de Barbara Strozzi, són cantates per a soprano i baix continu, possiblement treballs escrits per ésser interpretats per ella mateixa.La seva música es contempla dins de la tècnica de la Segona prattica, terme utilitzat en el segle XVII, pel compositor Claudio Monteverdi, per diferenciar-se de l’estil polifònic del Renaixement Prima prattica. La compositora identificada com una icona de l’època barroca, publicà vuit volums d’obres; àries, madrigals i duets amb lletra del seu pare Giulio.
