L’any 1864 neix a Mataró “La Obrera Mataronense”, la primera societat cooperativa de l’estat espanyol. A partir d’aquest moment, el model cooperatiu arrelarà a la nostra ciutat i naixeran infinitat de cooperatives formades per obrers que buscaven fugir de les fàbriques comandades per amos i patrons. El cooperativisme a casa nostra ha perdurat fins a l’actualitat, però en el cas de Mataró, si parlem de cooperatives, hem de mencionar la de “Cristalleries de Mataró”, la que tots coneixem com la del Forn del Vidre, una societat que va néixer com a empresa privada l’any 1919 i que l’any 1928 es constitueix com a cooperativa funcionant fins l’any 2008.
Mataró, des dels seus inicis com a ciutat, sempre ha tingut una estreta relació amb el món del vidre. Ja en època medieval trobem els primers forns de vidre a la nostra ciutat. Durant aquesta època, la producció era de tipus artesanal però, a mida que van anar passant els segles i la ciutat s’obria al mar, Mataró es va convertir en un dels principals nuclis productors de vidre de la península ibèrica. Durant els segles XVII i XVIII, els petits tallers artesanals havien anat creixent com ho feia la producció d’aquests, que havien de satisfer la demanda de vidre del nou continent. La ciutat de Mataró, que ja en aquella època estava ben comunicada per mar, carregava vaixells i vaixells de peces de vidre produïdes aquí i que arribaven arreu del món.
Els vidriers mataronins elaboraven el vidre segons l’estil venecià, però a les acaballes del segle XVIII aquest tipus de vidre es va anar substituint pel vidre de bohèmia que tenia molta més demanda en el mercat. Això va provocar que la producció de vidre a Mataró minvés i que el sector entrés en crisi.
La producció s’industrialitza
L’arribada a Mataró de la Revolució Industrial a la segona meitat del segle XIX beneficià el sector del vidre, la demanda interior i exterior d’aquest producte creixerà i es crearan les primeres indústries del vidre a casa nostra.
Però com tots els canvis, la industrialització va tenir el seu costat negatiu i els obrers del vidre, com molts altres treballadors de les noves fàbriques, patien els abusos dels senyors i havien de treballar i viure en unes pèssimes condicions. Les revoltes obreres no van tardar en arribar i alguns dels obrers, cansats de combatre a la burgesia i el sistema capitalista, van buscar nous sistemes de producció. D’aquesta manera va néixer la cooperativa del Forn del Vidre.
El 20 de setembre de 1919 neix la societat Juan Estañol i CIA, una empresa dedicada a la fabricació i venda de vidre que tenia com a socis Timoteu Estañol, Josep Joan Olivella, Pau Pi i Josep Ros. Aquest últim membre de la societat, Josep Ros Serra, era un petit artesà del vidre que tenia uns ideals sindicalistes i que anys més tard fundarà la cooperativa Cristalleries de Mataró. Després d’un intent fallit de fundar la cooperativa, l’any 1928 Josep Ros va fundar Ros Serra SA, una cooperativa que s’havia de disfressar de societat anònima perquè durant aquells anys de dictadura de Primo de Rivera el model cooperatiu estava prohibit i perseguit.
Apareix Joan Peiró
Els estatuts de la nova cooperativa del vidre a Mataró els havia redactat l’anarco-sindicalista de la CNT Joan Peiró, que ja portava treballant a l’empresa des de l’any 1922. Sense cap mena de dubte, Peiró va ser la figura més visible de Cristalleries de Mataró i el seu treballador més il·lustre, i una de les persones més influents i admirades de la societat mataronina de l’època.
Peiró va redactar els estatuts de la cooperativa mataronina i és aquí on es plasma el caire anarquista d’aquesta cooperativa que tenia un segell distintiu. El Forn del Vidre és un clar exemple de com pot funcionar una cooperativa, però el seu tret diferencial era la forma concreta com funcionava. Sota les bases de l’anarquisme sindical, un grup d’obrers amb poca experiència en el món empresarial i de les finances van catapultar un petit taller de vidre, convertint-lo en pocs anys en un dels gegants de la indústria catalana i estatal d’aquest sector de la vidrieria que va perdurar fins l’any 2008.
Després d’haver de burlar la llei durant la dictadura, la cooperativa del Forn del Vidre no es va poder legalitzar fins l’any 1931 amb l’arribada de la Segona República Espanyola. Tot i això, la llei que aprovava el sistema de treball cooperatiu no es va aprovar fins l’any 1934. D’aquesta manera el 17 de setembre del 34, la cooperativa del Forn del Vidre va celebrar la seva primera assemblea general. Un mes més tard, després dels fets del 6 d’octubre del 34, Salvador Cruxent (ERC), gerent de Cristalleries Mataró i alcalde de la ciutat, i Joan Peiró, van ser empresonats al famós vaixell Uruguay.
Més que una empresa
La cooperativa no només revertia els seus beneficis per millorar la producció sinó també per dotar als seus treballadors i les seves famílies d’unes millors condicions de vida. Una part dels beneficis es repartien entre els seus socis, una altra part es guardava per fer front a possibles despeses extraordinàries o per períodes de crisi, mentre que una tercera part es destinava a l’obra social i cultural. La cooperativa va fundar una escola de tendència racionalista pels fills dels treballadors. A més, periòdicament s’organitzaven activitats lúdiques i esportives i es formava els treballadors, ja que molts d’ells mai havien pogut anar a l’escola.
Els anys anteriors a l’esclat de la Guerra Civil, la producció del Forn del Vidre va viure uns anys d’esplendor. Es creu que un 85% del vidre per fer bombetes de tot l’estat es fabricaven a la cooperativa de Mataró. Però no tot eren bombetes. Durant la Guerra Civil, la fabricació es va especialitzar en la producció de termòmetres de vidre.
Producció artesana
A banda d’aquesta producció en sèrie, també es realitzava una producció més artesanal de gerres, safates, pots, copes i peixos de colors que es regalaven als treballadors, familiars o a les autoritats que venien a la cooperativa en visita oficial. De ben segur que encara avui dia trobem a moltes cases de Mataró figuretes d’aquestes.
Amb l’arribada dels nacionals a Mataró l’any 1939, l’escola de la cooperativa situada al carrer Prat de la Riba va ser clausurada, així com tota la seva obra social i cultural.
La direcció de la cooperativa va canviar de mans i els antics responsables que estaven empresonats, morts o a l’exili, van ser substituïts per gent forana posada a dit pel règim. Esmentar també que l’assemblea de socis va perdre tot el seu poder de decisió.
Aquesta intromissió del nou règim durà fins l’any 1944 quan es va crear la cooperativa industrial Cristalerías de Mataró SC. Tot i aquest impàs, la producció a la fàbrica continua sent frenètica i l’any 1944 es creu que es produien 16 milions de bombetes. El país, de mica en mica, deixà enrere els primers anys de postguerra, es modernitzà, i durant els anys 50 i 60 es va augmentar la producció de bombetes per fer front a la demanda del mercat interior per fer arribar l’electricitat a més llars.
Ja a la dècada dels 60 la cooperativa mataronina va tornar a viure una altra època d’esplendor i, fins i tot, es va aconseguir el finançament suficient per traslladar l’any 1973 la fàbrica al polígon de Mata Rocafonda. Caps als anys 80 es va impulsar la secció cultural i lúdica de la cooperativa, però organitzant unes activitats molt diferents a les que s’havien creat abans de la guerra.
Malauradament l’any 2008 Cristalleries de Mataró va baixar la persiana definitivament com tantes indústries mataronines havien fet abans.
Joan Peiró i Belis
Joan Peiró va néixer l’any 1887 al barri obrer de Sants. De ben jove començà a militar en el moviment sindical del ram del vidre i l’any 1922 ja és escollit Secretari General de la CNT. Els anys 1928 i 1929 fou secretari de la CNT a Mataró tenint un paper fonamental a la vida mataronina durant els convulsos anys republicans. Peiró va formar part del moviment trentista de la CNT, i ell, juntament amb altres personalitats del moviment anarquista català com Federica Montseny, van donar suport al Front Popular a les eleccions del 36. Durant la guerra, Peiró va entrar com a ministre d’Indústria al govern republicà de Largo Caballero, i més tard fou comissari d’Energia Elèctrica del govern republicà, presidit per Negrin, l’any 1938. Després de marxar a l’exili a França, l’any 1941 la Gestapo el deté i l’entrega a la autoritats franquistes de l’època. El juliol del 1942 fou afusellat a Paterna pel règim franquista.
La cooperativa passa a ser una indústria de guerra
Amb l’esclat de la Guerra Civil l’any 1936, la cooperativa del Forn del Vidre passa a ser una indústria de guerra i va haver de reorientar la seva producció. Durant els anys de guerra la cooperativa va deixar de produir bombetes i va començar a fabricar material sanitari de vidre. El producte estrella eren els termòmetres. L’any 1938 el govern de la República va engegar una col·lectivització general, i això va fer que a dins de la cooperativa mataronina apareguessin dos bàndols, els que estaven a favor de la col·lectivització i els que consideraven que en ser una cooperativa ja era una empresa col·lectivitzada. Fos com fos, el que és segur és que el conflicte armat va afectar, i molt, la producció del vidre a casa nostra que va minvar considerablement. A més, durant aquest temps, molts dels treballadors estaven lluitant al front. Durant aquest any Joan Peiró ja s’havia traslladat a València on hi havia el govern republicà.
