Amb molt bona entrada, dissabte passat es va presentar al Monumental ‘El principi d’Arquímedes’, obra que havia estat qualificada com una de les millors aportacions d'autoria catalana al Festival Grec de l'any 2012. Posteriorment, degut al seu èxit, va fer temporada a la Villarroel.
L'automatisme del recel
Un monitor de natació, guapo i una mica petulant, ha acaronat un dels seus alumnes de cinc anys que plorava perquè li feia por llançar-se a l’aigua i li ha fet un petó. Una nena explica a casa que el petó ha estat als llavis i a partir d’aquest comentari un dels pares, sensibilitzat per un cas de pederàstia que ha passat al barri, increpa la directora de la piscina. Li exigeix que indagui sobre la vida privada del monitor i les seves inclinacions sexuals i li reclama que prengui mesures punitives.
La murmuració s’escampa ràpidament a través de les xarxes socials i l'acusació implícita creix com una força imparable amb efectes especialment dolorosos en l’entorn més immediat del xicot: tot i que no hi ha res provat, la directora i el seu company de feina ja no són capaços de confiar en ell com abans. Una por paralitzadora els envaeix a tots tres quan senten les famílies a fora de la instal·lació esportiva cridant i tirant-los pedres.
Actituds qüestionades
L'autor i director de ‘El principi d’Arquímedes’ és Josep Maria Miró (Vic, 1977). Ell és un dels representants de les noves generacions de dramaturgs del país formats a l’entorn de la Sala Beckett. Els seus textos acostumen a ser mirades sobre fets reals volgudament ambigües perquè pretenen inquirir i generar debat sobre allò que plantegen. En aquest cas, la pederàstia és un pretext teatral per qüestionar tipus d'actituds que cada cop més van conformant la societat actual. Un món sense dret a la privacitat, en el que la seguretat representa el valor suprem i per això tota manifestació d’afecte ha d’estar controlada. Però també on les regulacions més rigoroses o les cauteles més estrictes no poden evitar ni la desconfiança, ni la sospita, ni la por capaç de generar violències.
La peça, que figura en temps real, té una estructura narrativa que fa que la història quedi tallada de tant en tant per tornar enrere. D'aquesta manera l’espectador, quan ja s’ha fet una idea determinada del que està succeint, es veu obligat a replantejar-se les situacions amb la nova informació que rep. L’autor aconsegueix així retratar de forma efectiva la complexitat de cada moment i forneix cadascun dels personatges amb les seves raons i les seves febleses. Les converses són gairebé sempre diàlegs ràpids i entretallats esquitxats amb silencis molt eloqüents. Els quatre actors, Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia i Santi Ricart fan un treball minuciós, equilibrat i convincent que acaba d’arrodonir la proposta.
