Com moltes altres temporades, la Sala Cabañes ha presentat una nova obra de teatre per les rodalies de la fira a Mataró. Enguany, l’espectacle en cartellera és una singular proposta musical, la revisió del Rey Lleó de la Disney. Però que segons els autors no hi te res a veure.
De fet, en té. Doncs l’argument i l’acció de l’obra és pràcticament el mateix de la pel·lícula, exceptuant un parell d’escenes, així com les cançons són adaptacions al català de les mateixes tonades d’Elton John. Per altra banda, no. Ja que l’obra teatral aporta i refà alguns diàlegs i gags no presents a la versió disney.
El més destacable és la posta en escena que Grané ha dissenyat durant dos llargs anys per crear un musical “digne de broadway”, o almenys aquesta sembla la intenció. Una gran aposta de disseny escènic és el ciclorama que fondeja l’escenari, que tenyeix l’escena del to adient a cada moment (amb un sol magnífic), també ho és l’eliminació, segurament per qüestions pràctiques, del teló de boca de la Sala, i la gran novetat és l’utilització de plataformes mòvils i articulables com a elements escènics.
Amb tal acurada preparació s’ha aconseguit un disseny de vestuari molt adient, una proposta que ajuda la narració de la història. L’aportació de les màscares, una gran idea, ajuda a crear un joc narratiu entre l’interpret i el personatge, i que crea amb el públic una complicitat atraient.
L’altra factor important de l’obra és la música, arranjada o composta per Àlex Muntasell, dona un toc de distinció a les orquestres i músiques que han sonat sempre a la Sala. En les peces s’hi denota un treball i un esforç, que es reflexa en un bon resultat.
On és la pega? Doncs que tot i que Grané i el seu equip portin dos anys darrera el projecte segur que encara els hagués faltat un mes més de feina per deixar-la enllestida. En la primera representació es van apreciar alguns dels inconvenients de les estrenes prematures: Nervis, molts nervis, dins i fora de l’escenari; una impaciència que per la música no va gens bé. Els canvis de quadres van anar de més lents a més ràpids. Els llums algun cop es van descontrolar, com també va passar amb el so. Per nervis els del petit Simba que es va quedar sense micròfon a la primera escena i el que li van posar per susbtituir-lo li anava caient mentre es movia.
En definitiva, és una gran aposta que ha fet la Sala Cabañes per aportar qualitat a la creació cultural de la ciutat, i precissament per ser una obra de creació mataronina, amb un equip voluntariós, s’ha aconseguit un gran espectacle; capaç de divertir i entretenir als més petits i als més grans.
Jordi Aliberas // Freqüència Iluro
