![](http://www.totmataro.cat/portal/images/stories/albums/cultura/17451_G.jpg)
Li falta marge, però —ara ens posem en pla crític— a aquesta formació. Cert és que el joc d’una Big Band és delimitat, que en totes les etapes del concert es va complir i que, pel treball i cura que hi havia al darrera, tot va anar rodat. Va sobrar però un punt de rigidesa, un punt d’artificiositat. Quan un grup com aquest, magnificent, es presenta tan acotat a un paper, hom adopta una sensació no justificada ni real, d’excés de suficiència dalt l’escenari i el convenciment pot virar en admiració enverinada de qui assisteix a un partit guanyat ja a priori. No és res massa criticable però sí millorable, potser convindria arriscar més, ser més polivalent, apostar més fort, guanyar de més gols. Potser —segurament— no.
Gran concert
Una vegada “arrissat el ris” cal tornar a l’elogi. En tots moments i camps jazzístics tocats, la Big Band va excel·lir. Sempre va mostrar una posada en escena de vertigen i la veu poderosa i suculenta de Marian Barahona va ser com l’ingredient clau perquè algunes cançons tinguessin un gust portentós. Simpàtics arranjaments nadalencs d’Ivó Ollé, solos de molts quirats tot i que limitats als galàctics de la formació, i un ampli repertori que va satisfer. Molt. La Big Band Jazz del Maresme va guanyar-se un bis i molts aplaudiments del Foment. Mereixen encara més. Pesen, i molt, en l’actiu cultural de casa nostra. Amb ells, les festes són bones.