Després de força setmanes, el cicle 'Fet a Mataró' torna a ser protagonista aquest divendres i ho fa, per la magnitud de l'equació, al Teatre Monumental en lloc de Can Gassol. S'hi presenta un espectacle de gran nivell que el prestigiós Cesc Gelabert ha volgut treballar a Mataró i que, de fet, ha estat propiciat per un mataroní, Moisès Maicas. El resultat s'estrena a casa nostra en sessió especial per veure que un muntatge d'ampli abast com aquest 'Escrit en l'aire' també pot tenir denominació d'origen nostrada.
Escrit en l'aire neix de la trobada de dos grans creadors: el coreògraf i ballarí Cesc Gelabert i l’escriptor, pintor i director d’escena Valère Novarina. Aquesta trobada insòlita, propiciada pel director teatral Moisès Maicas, es nodreix de la lectura atenta de diversos textos novarinians, centrats en la figura de l’intèrpret, especialment dels llibres Carta als actors (1989), Per a Louis de Funès (1989), Lumière du corps (2006), L’envers de l’esprit (2009) i La quatrième personne du singulier (2012), entre altres.
Dos móns que s'uneixen
La unió del món místic de Gelabert, que dansa sempre ple de paraules, amb l’univers filosòfic de Novarina desemboca en una mena de procés alquímic en què el ballarí dansa la paraula i l’escriptor escriu el moviment. El torrent de paraules de Novarina i alguns dels conceptes que estructuren la seva obra (trou, vide, vague, chair, esprit…) produeixen la combustió necessària que genera la dansa de Gelabert.
D’altra banda, la dimensió plàstica de Novarina, tant el seu vessant de pintor com el de dibuixant, acull la proposta coreogràfica de Gelabert i emmarca la confluència de dos artistes que es troben actualment en una etapa de maduresa creativa.
Diàleg de llenguatges
Gelabert i també Novarina, l’un com a coreògraf i ballarí i l’altre com a escriptor i director teatral, demanen als intèrprets que passin per damunt del seu cadàver abans de sortir a escena. En un acte de desaparició, aquests dos creadors particulars es troben a l’escenari i estableixen un diàleg que raneja en els límits de l’art i apunta cap a l’essència del moviment, la paraula i el pensament.
Com diu Cesc Gelabert, es tracta de "ballar sense anar al límit dels tendons i d’aturar el moviment amb els fils de la consciència".
