Diumenge passat es van acabar els Pastorets i amb ells el Centenari de l'obra i de la Sala Cabanyes. Té mèrit. Si cada any la successió d'una desena de representacions de l'Estel de Natzaret és una fita, amb la mobilització humana i l'exigència tècnica i interpretativa que suposa, enguany cal fer constar que els Pastorets han arribat després de tot un any d'excepció per a l'entitat. Un any ple d'activitats i iniciatives per fer partícip al màxim la ciutat i l'entorn de l'entrada al club de les tres xifres i, a més, posar en valor el que suposa que avui en dia un engranatge com el que demana aquest espectacle torni a funcionar. Tants dies. Aquest any el dia mateix de Nadal i tot. Insisteixo: té molt mèrit.
Té mèrit també que bo i que algun membre de la Sala confessava a mig desembre estar cansat abans de començar, els Pastorets en si –les representacions de l'obra– no hagin estat un epíleg sinó la vianda principal del Centenari. M'explico. Les celebracions en retrospectiva sempre poden pecar de complaença i inferir un caràcter únicament reiteratiu al subjecte protagonista. No ha estat així. Els Pastorets no han estat un "fer-los" sense més –mai han estat així a la Sala, en temps recents– sinó que han apujat el teló en cadascuna de les funcions també com a treball final de la causa del director que els ha comandat els últims tres anys, en Marc Abril. Ell i el seu equip no han estirat a un tercer any, l'han aprofitat per acabar d'arrodonir allò que ell volia per a l'espectacle que ha mamat des de tota la vida. Per tant la valoració a fer és en clau d'aquests tres anys i a partir de l'efecte concloent que una edició tan subratllada com la d'aquest any hagi pogut tenir.
Per més que sempre guanyin els mateixos i que els elements ancestrals i la matèria primera sigui la de tota la vida, s'ha d'agrair als directors que veuen els Pastorets d'una manera i els plantegen d'acord amb aquesta visió. Des que es va establir, en època moderna, el torn de directors, hem tingut directors d'aquests i d'altres més en clau productora, coordinadora o gerencial. Fer funcionar l'obra i poc més. En Marc va entrar amb força als Pastorets i fins a aquest any ha sacsejat allò que ha volgut sacsejar. La seva visió sobre l'espectacle, a més, m'expliquen que ha estat àmpliament compartida i, si els Pastorets sempre funcionen, aquest any l'èxit de públic i sobretot de públics nous o diferents ha estat notori. És el camí. Cal felicitar-se'n.
Retallar i enganxar
Els Pastorets d'enguany han estat els de completar el canvi de vestuari, els de la introducció del vídeo –que, si és modern, li podrem dir que fa d'espòiler de la rondalla– o també els que han volgut racionalitzar la durada de l'espectacle. Marc Abril va eliminar d'entrada, fa tres anys, un entre-acte i des de llavors ha seguit amb l'objectiu de retallar la durada de l'espectacle –aquella tarda sencera de quatre hores generoses ja no és tal, cal dir als que ho criticaven– tirant dels recursos de director, de saber-se l'obra. I per això ha procedit a un retallar i enganxar d'escenes. En queda un collage seqüencial. Que suporta millor alguns canvis i se'n senten grinyolar alguns altres.
El pròleg des del primer any del director és literalment un somni d'en Jonàs en lloc de les supersticions paganes compartides que han estat sempre i que recull el llibre monumental, que ja no és embolcall si un personatge l'anticipa. El mateix personatge balla dins el seu propi somni fins que Satanàs sent xiular l'huracà i comença la teca. L'infern, però, se serveix en format reduït. Si l'obra es basa en una lluita, un dels dos equips treu poc múscul, ja es veu que farà figa.
Tot el text de la conjura dels malignes, tot, es recita sobre la Dansa dels Dimonis –sensacional– del Mestre Torra. No s'aprecia o no se sent bé ni una cosa ni l'altra. L'infern queda encapsulat i allà on abans hi havia la desfilada de les forces armades ara veiem l'Espanyol sortint a rebre un carro de gols al Camp Nou. Si la batalla entre el bé i el mal és la base alliçonant de l'Estel de Natzaret, el collage d'escenes de la temptació de Naïm escatima la pròpia temptació i hi resta text de tremp entre bons i dolents.
La rondalla del nin que Déu va fer salvar, se'ns serveix en –bona– projecció i, per tant, perd força per boca de la protagonista quan és el moment en si de la conversió en fill pròdig. I el no-Satanàs que fa de Satanàs a la foguera. Són exemples. Que dits un rere l'altre poden semblar crítiques quan el treball global de l'obra ha estat notable.
Més fresca
Des de la renovació d'alguns papers a elements para-teatrals com els famosos cameos o els exitosos 'photocalls' Marc Abril deixa pel seu successor una obra amb planxa i motor afinats. Ha estrenat o recuperat bones interpretacions en alguns papers i donat sortida a la incipient pedrera de la casa. I és l'artífex que la salut de l'espectacle, al llindar de les tres xifres, sigui excel·lent. L'obra i la sala estan més frescos ara. Són uns ancians de cent anys amb salut de joventut.
En un sopar amb amics, el passat Nadal, algú va dir que els Pastorets són un espectacle infantil. A Can Serra encara hi ha l'exposició i ben aviat es publica el llibre amb el qual podem respondre que no, que no són un espectacle infantil o que no només estan pensats per a aquest públic. Dels Pastorets finals de Marc Abril un ha sortit amb la convicció que s'ha completat la visió del director d'encapsular l'obra per fer-la de fàcil digestió, de ritme més modern. És una opció però no ha de ser una obsessió.
Una de les conclusions del Centenari és que s'ha arribat a les deu dècades gràcies a la implicació de molta gent i la força vertebral de text i música com a elements essencials. A vegades és millor un argument que un tuit i una cullerada de xarop que una pastilla. Perseguir que l'obra es vagi convertint en quelcom el màxim d'exportable és un dels propòsits que llega la celebració per a la Sala, pels cent o per més anys que hagin de venir. De la mateixa manera que cal cuidar el seu text i la seva música. Amb cura i sobretot amb visió.
Bona feina, Marc Abril!
