Mataró va tornar a sortir dilluns al pas de l’arribada dels tres Reis Mags d’Orient, en un vespre afortunat en la climatologia i absolutament multitudinari. La Cavalcada és, amb permís dels focs de Les Santes, l’espectacle més seguit de l’any. Alguna vegada se n’han donat dades que anaven més enllà de les vuit desenes de milers d’espectadors. Difícil de contrastar. Però és ben bé que el dia 5, durant la tarda, el vespre i els primers compassos de la nit, tot Mataró surt a veure els Reis. I amb ells la seva màgica història d’il·lusió infantil i complicitat adulta. I amb ells, també, aquell relat de carrosses, entitats i elements que configuren un paisatge festiu únic, efímer dels pocs minuts en què tarden a passar-te per davant, però igualment icònic i únic. Una sèrie d’elements, els que configuren la Cavalcada, que fa anys sortien, desfilaven sense massa solta ni volta però que, com a espectacle que és, se’ls va decidir dotar de direcció artística. I ben fet que es va fer.
La d’aquest 2015, de Cavalcada, era la segona dirigida per Antoni Blanch i se’n sabia des de feia dies una sèrie de novetats. El recorregut canviava de ronda per abraçar el Pla d’en Boet, les carrosses reials eren noves de trinca i el conte final –estrenat un any enrere– es llegiria a la Plaça de Santa Anna. Si aquestes tres eren les puntes de llança dels canvis, també se n’han d’apuntar d’altres que s’havien dit amb la boca més petita però que, per norma general, ajuden a consolidar un relat de tot l’espectacle. La música d’aquest any, competència de Maria Salicrú, era un aiguabarreig molt ben pensat en què tant et sorprenia la música de joguines de Pascal Comelade o un grup Zíngar, una xaranga festiva o percussió subsahariana, a més de batucades o una marxa mora i una altra cristiana, ja al final, de l’Agrupació Musical del Maresme. El so forma part de l’espectacle que, permeable, va deixar-se amarar de l’aposta per guanyar sentit i coherència.
L’aposta pel mestissatge –musical, cultural i social– com a element propi de la nostra identitat com a ciutat, només pot ser que abraçada. A un Rei de cada color els surten a rebre gents de tot el pantone humà que habita a casa nostra. Cap espectacle com la Cavalcada pot fer virtut d’una cosa tan pròpia i necessària com és la diversitat i aquesta marxa va entrar de fàbula. Es tractava d’incorporar al seguici aquella realitat que ja fa dècades que es veu entre el públic, entre aquesta expressió multitudinària de la identitat real mataronina.
Més llarga
Pot ser noció certa o esbiaixada, però el cert és que el pas de la Cavalcada –amb elements nous, com els ases que porten carbó o una carrossa de Frozen, i amb el tramvia feliçment recuperat– va semblar una mica més lent que altres anys. Ben fet. Tampoc es tracta que de tant esperar-los, els Reis et passin per davant com ciclistes del Tour de França. Va anar bé tenir temps de veure les carrosses noves lluint de valent. Al tram final i amb la nit ja ben tancada, el pas per la Ronda de Francesc Macià va canviar l’escenari habitual amb opinions per a tots els gustos. També hi haurà qui voldrà criticar que s’hagi apaivagat les ruixades de caramels i ara, fins i tot, els que en tiren sembla que ho facin amb més elegància i tot.
Al pas final per Santa Anna i la Riera, punt àlgid de la cercavila, la Cavalcada sembla que guanyi en emotivitat, fins i tot. Fins a un davant de l’Ajuntament amb gran parafernàlia de llum i so hi van arribar els tres Reis per separat, intercalats com van ara al seguici, en lloc del lloc on la lògica processional els col·lovava abans, al final. Dalt del balcó, l’Alcalde Mora va tirar de micròfon per signar l’epíleg del ‘Mataró ciutat de Valors’ i els Reis tampoc van ser gaire originals en les seves paraules. És la cosa més normal del món. Els Reis són sempre la mateixa màgia i tampoc deu ser fàcil trobar-hi paraules diferents.
Ja acabats els discursos, els Reis van baixar a peu fins a la Plaça de Santa Anna com si fossin els gegants fent el Desvetllament, amb la banda darrere. Van anar a la carpa de la Plaça de Santa Anna on van llegir un conte que, seqüencialment, encara requereix calçador per consolidar-se com a element final del dia. Passa que del gran moment àlgid que és el final de la Cavalcada es passa a una llum minvant que allarga massa la màgia efímera de Melcior, Gaspar i Baltasar. Res que amb la coherència que ara es veu a la Cavalcada no es pugui solucionar.
