Absolutament desolador i injust, històric per inèdit, per recordar com a punyalada. El 29 de juliol de Les Santes 2010 no ha estat un dia de festa, ha estat un intent frustrat pel caprici meteorològic en què els santeros, tossuts, han volgut esquivar la realitat del cel durant tot el dia per acabar veient com moria la festa sense un final digne ni feliç. Des de l’any 1978 –a excepció d’un xàfec la tarda del dia 27 el 1998- que la pluja no atacava els millors dies de l’any a la capital del Maresme. Per això quan ahir, als 20 minuts d’Espetec Final, el pròleg d’una senyora tempesta feia tancar l’escenari i les barres, els mataronins i les mataronines no van saber com reaccionar. No hi tenen l’hàbit perquè fan Festa Major quan mai plou. I l’excepció de la regla va ser d’un dolor inaudit. El dia més trist de Les Santes modernes, un dia per odiar com odiós és, també ara, el 30 de juliol, el jorn que no hauria d’aparèixer als calendaris.Sense activitats de matí per la deriva minimalista que ha anat agafant el programa d’actes les darreres anyades, el primer gran xàfec de les quatre de la tarda va posar en alerta la ciutat. Can Marchal s’inundava sense que tot estigués muntat ni protegit i la suspensió del concert que Llama hi havia de fer va ser la primera decisió presa. A les sis de la tarda i aprofitant que amainava, la Momeroteta, la Momerota i el Dragalió van arribar a treure el cap a la Plaça de l’Ajuntament per tornar ràpid dins la Casa Gran ja que tornava a ploure. Suspensió precipitadaQuan faltava mitja hora llarga per l’hora de començar el cercavila de l’Anem a tancar l’IMAC comunicava a les colles que havia decidit suspendre l’acte per les inclemències. Potser per allò de ser capgrossos i el destí que tenim guardats, just en aquell moment parava de ploure i la decisió presa grinyolava a ulls de tothom. A sobre, les figures van ser dutes a Can Marfà en camió i davant la mirada trista, molt trista de la quitxalla mataronina que no va poder acomiadar-se de la comparseria. Davant l’Ajuntament i mentre es carregaven les figures en un camió com els taüts dins cotxes mortuoris es van veure plors i protestes, que van fer que finalment els Gegants i altres figures fessin unes darreres danses amb les que no n’hi va haver prou. Durant les dues hores en què s’hauria celebrat la cercavila no va ploure ni una gota i va arribar a sortir el sol. I això va encendre algun ànim que, amb lògica, acusava la suspensió com precipitada. Primera tristesa de la jornada.Tronada sublimL’únic acte dins de programa celebrat amb normalitat va ser la Tronada de fi de festa. Més gent que mai al Nou Parc ja que els santeros i santeres no volien ni mirar l’obscuritat amenaçant del cel de mitjanit. A diferència dels tebis focs de dimarts, la tronada de la Pirotecnia Tomás va ser d’excepció. Enèrgica, ambivalent amb el joc dels masclets a ran de terra i les carcasses enlairant-se, variada i espectacular. Una reivindicació en tota regla d’una empresa que mai ha fallat quan l’han demanada en aquesta rodalia. Un espectacle que va aixecar “bravos” i un eufòric aplaudiment. Una Tronada que donaria dret, en sàvia conseqüència, al retorn dels de Benicarló al dia gran de la ciutat i vora el mar. Ja se’n parlarà.20 minuts de ballMés ple que el 26 i amb moltes ganes de festa s’omplia l’Espectec Final, que té l’avantatge de congregar mig Mataró ja d’entrada per l’efecte reclam dels petards. Tot anava com era previst, amb la Cimarrón complint cita quan als 20 minuts aproximats començava a espurnejar amb força creixent i se suspenia el concert pels riscos que hi havia amb l’electricitat. En una successió de petits desastres, creixia el xàfec, s’aturava també el servei de barres i començava la desbandada col·lectiva. Alguns militaven en la causa i restaven xops enmig del Parc, ressonaven bequeteros com d’esbufec final i els grups d’amics es refugiaven sota els ancians arbres del Parc esperant una treva que no va arribar. La suspensió era una fet però explicar a un mataroní que no es pot acomiadar de la festa no és empresa fàcil. Al cap de ben bé una horeta, molts ja havien abandonat el Parc quan la Policia Local va estar a punt de fer la tonteria més gran en entrar amb les furgones a repartir quan no hi havia ni merder ni incidents. Sort que els tècnics de l’IMAC i el mateix regidor van sortir al pas dels oficials: acabar així hauria estat ja escandalós. Van entrar les furgones, van donar una volta i se’n van entornar d’allà on no s’haurien d’haver mogut. Anècdota patètica pel dia de la tristor.Una concentració improvisada de joves sota els porxos dels blocs de davant del Parc s’anava dissolent pels volts de les dues on la consciència que la pluja els havia ensarronat i robat el 29 malmetia els ànims i el físic de molta gent absolutament xopa. Amb sorna, algú apuntava que es recordaria Les Santes del 2010 com les de la Ruixada, la Ruixadeta i la Ruixadota en al·lusió al xàfec d’ahir. Fins les quatre tocades hi va haver qui va fer festa on va poder com al Casal Popular de Les Vinyes, casa ocupada al Carrer d’Argentona que ha estat reducte festiu durant tots els buits del programa d’enguany.
Epitafi
Però la sentència del temps, la mateixa que havia fet ploure on mai no ho fa, provocant unes decisions i precipitant-ne unes altres ja era inalterable. Era 30 de juliol i els mataronins, lluny d’haver d’esperar al despertar ressacós de l’endemà per prendre consciència de la tristesa del santero sense Santes, havia viscut en un mateix dia un comiat sense dignitat de les figures i un “ballus interruptus” al Parc Central. Molt trist. Molta tristesa com a epitafi final de la Festa Major 2010. Un altre tipus d’ànim es necessita per fer aquell exercici obligat de comptar quan queda per la propera Crida a la Festa Major. Per posar-se a plorar; com el cel d’aquest 29 de juliol per odiar tota la vida.
