Mataró va viure ahir a la nit una Nit Boja estratosfèrica. Cada nit del 25 de juliol la ciutat es posa potes enlaire, embogeix seguint la semàntica del nom de la nit i acull a forans astorats amb el que hi troben. En aquest context es fa impossible poder parlar de la millor Nit Boja o d’un 25 històric. Però tot el que va passar ahir s’acosta a aquestes exageracions. Seguint la tònica imparable, una autèntica massa de milers i milers de persones van omplir tots els racons del centre. Al punt en què els Gegants sortien de l’Ajuntament també s’iniciava la segona i rotundament exitosa edició del ‘Va parir Tour’ de Flaix i Cococa. Diuen que s’hi van superar les 10.000 persones. Mataró és rica i variada.
La rumba convertida en himne de ‘Reina del Maresme’ –que, per cert, va sonar a la Ruixada– reitera una i altra vegada que “Mataró sempre somriu”. Es desconeix si l’autor de la lletra va pensar en nits com les d’ahir però, en efecte, Mataró va somriure més que mai. El Desvetllament Bellugós –no li perdem el cognom!– va ser per segon any un acte cuidat amb cotó fluix, cosa que permet gaudir-lo per boc gros. La bona feina que s’està fent, el treball del cordó de seguretat que va tallar La Riera deu minuts abans fent una rotllana generosa i, sobretot, la consciència de milers de mataronins va permetre una baixada sensacional. Amb els problemes habituals quan la Riera s’estreny, però molt fluïda fins i tot ràpida i arribant a Santa Anna amb segons d’aventatge.
Aquí la baba ja taca el pitet. En Robafaves, la Geganta, en Maneló i la Toneta van fruir de valent, amb aquella estranya sensació que fa el Desvetllament que fins i tot el més il·lustre mataroní sembla somriure des del seu posat ferreny. Un cop a Santa Anna, el Port d’Arcalís prenia el relleu i una autèntica gentada feia grossa la festa. Hi ha qui quan acaba la baixada s’abraça tot desitjant-se bon any. Els forasters ho miren incrèduls i molts mataronins amb ganyota d’exageració. Cap d’any propi o no, és el punt que marca l’abans i el després del calendari. Exhaurit tècnicament el dia 25, candent la millor nit de totes.
Escapada com un coet
La metàfora té sentit. Es presta pel factor pirotècnic i també perquè l’Escapada a Negra Nit va rutllar a gran ritme. El gran correfoc mataroní va iniciar-se amb precisió al punt que de forma controlada es calava foc a l’Ajuntament i la Momerota saludava el respectable des de dins la Casa Gran. El que va començar aquí va durar prop d’hora i mitja durant la qual les espurnes van inundar el recorregut habitual, fet sense problemes i amb molta, moltíssima gent. El final a la Plaça de l’Ajuntament va ser el clímax de foc que precedeix la tempesta sonora de la tabalada i l’adveniment de l’aigua com a postres festives.
Grandiosa Ruixada
El Parc Nou es va estrenar com a seu de la Ruixada i, més enllà de polèmiques, va quallar de forma perfecta. És l’acte més massiu de la nit i aquesta vegada, redimensionada, va haver-hi més espai i menys empentes per tenir la quota d’aigua i més gent va poder gaudir dels èxits del moment. Oriol Rodríguez va fer d’Espartac Peran i la festa va durar fins prop de les sis. La gentada congregada era monumental i a això hi ajudava que tots els que havien fet nit al Passeig Marítim hi van fer cap. Aigua i èxits a dojo. I el sol endevinant-se. I totes les mataronines convertides en reines del Maresme i tots els mataronins fent evident que sí, que tenim una ciutat de nassos, una Nit Boja que val un imperi i que amb aquest panorama sí, Mataró –per Santes amb més raó–sempre somriu.
