En un gest innovador, la mateixa Laia Arnau ha fet un escrit presentant el seu cartell de Les Santes 2016. Es tracta d'un text ple de records i referències, que es publicarà també al programa de la Festa Major de Les Santes i que es recordarà tant com la pròpia imatge. Per gentilesa de la Laia Arnau i la Direcció de Cultura de l'Ajuntament de Mataró, el reproduïm íntegrament a continuació.
El cartell de Les Santes 2016
Vaig créixer jugant amb un munt de contes antics del meu pare, i entre aquests, gairebé la col·lecció sencera de programes de Les Santes a partir de l'any 1940, que em deixava remenar de tant en tant, amb molta cura.
N'hi havia un que em cridava molt l'atenció pel color i pel moviment que creaven els seus elements, sobretot per unes orenetes que anunciaven l'estiu i per unes campanes que em recordaven el so del repicar de Santa Maria. Els tons blaus i vermells feien la resta. No vaig parar, però, atenció a altres símbols que molt més tard vaig comprendre... La clausura de la premsa no adscrita al govern militar era absoluta.
Tot rellegint el programa del 1940 —acabada la guerra i amb l'enaltiment del Franquisme— vaig quedar, ara ja de gran, totalment astorada en trobar-hi una sèrie d'escrits dedicats a la dona —a la mujer española— on es deia...: En la formación de las mujeres podemos apreciar, en tristes y amargos resultados, la falta absoluta de nobles principios y sanos ideales... La feminidad, sencilla y auténticamente generosa, no era, en la mayoría de los casos, más que una ligerísima envoltura que desaparecía al menor obstáculo, del todo insuficiente... Paraules aberrants, absurdes i menyspreables.
Avui, ara, aquí, no he pretès fer un cartell feminista, perquè considero que tothom té o pot tenir els mateixos drets i valors i això ja ho sabem tots, però sí que he volgut fer un cartell a imatge de les sensacions estètiques d'aquell primer programa de mà del 1946 que a mi de petita em semblava tan revelador, i alhora he presentat aquesta dona-diablessa actual, somiadora i tan real alhora, plena de compromisos, forta i generosa, i capaç d'embolcallar-se en aquest vestit de diablessa per sortir valenta sota el foc i amb el foc a encapçalar un ball on, sota la seva capa, només tenen cabuda els nobles principis i sans ideals.
Hi trobareu més d'una picada d'ullet, i alguna he de dir que s'hi ha colat a les últimes pinzellades. Les Diablesses, al capdavant, mostrant aquesta serenor i valentia a l'hora de ballar sota el foc, de posar i clavar les banyes allà on cal.
La Geganta, que s'ha escotat una mica el vestit i s'ha recollit els cabells perquè al juliol fa molta calor, i ha comprat unes margarides per al ram, que són més vistoses. Les Santes, que tornen i fan un kampai per les festes que s'acosten, i l'enxaneta dels Capgrossos, l'altra valenta de la història, que s'enfila sobre la gent que l'esperona a anar sempre més amunt, i que sap que l'acollirà si cau. El Drac, que fa 25 anys i està molt content de sortir a la foto, on un petit Totoro fa de diable, com si encengués una espelma d'aniversari per dedicar-l'hi. La Vella Verda, que ha crescut en dimensions per fer visibles tots aquells nans que sempre ens han acompanyat en la nostra petita història de Santes, i que ara, com en un cartell del dibuixant japonès Hayao Miyazaki, de qui sóc fan, és més gran que els gegants. I la Carota, que neix com a personatge, existent com a element vertebrador del vestit de les Diablesses i dissenyat meravellosament per la Néfer, i ara es fa visible i pren alçada, perquè està cansada de mirar enrere i vol ser a davant, com els altres... i ens fa ser més dimonis si cal... a tots.
Perquè senyors i senyores, tots podem ser com nosaltres vulguem ser. Només ens ho hem de creure.
Glòria a les Santes!
Laia Arnau.
Mataró, abril de 2016
