L’Any Espriu es va tancar per la porta gran, divendres passat, a Mataró. El concert de Raimon era la fita i la preuada vinguda del cantant de Xàtiva –73 anys, tinguem-ho clar– revestia la nit de l’ambient de les grans ocasions. Raimon canta poc i es cuida molt. Per això té edat d’ancià i exigència i tenor físic heretat de mosqueter musical.
Ja fa molt temps que Raimon, si em permeten, s’ha guanyat estar per sobre del bé i del mal. La seva és una música de matisos i sobretot de consciència perquè es basa en la simplicitat i la precisió. El guitarrista impetuós dels anys de blanc i negre fa temps que ha trobat coixí en un quartet preciosista. I la seva veu ha perdut amplitud però manté la fondària. Raimon és un referent a nivell històric, social i sobretot moral. Ai, la moral. Quanta falta fa en temps de moralines.
Emocionant
Raimon s’ha fet gran però manté el somriure mig sorneguer i mig rebel quan se sent aclaparat. També el rostre concentrat i ferreny i els ulls closos i la tensió per tot el rostre quan l’exigència de la lletra o el moment impliquen alçar el to. Raimon és una presència, però encara més una referència. De feina ben feta i sobretot de rigor. Per això es cuida. I per això, sense voler-ho, quan manté la tensió de fa anys en un recital la majoria del públic s’emociona primer i se sent gran després. Els recitals de Raimon són petites dosis d’emoció repartides. Un coixí suau de cançons. Petites victòries de la paraula cantada.
El cantant d’Espriu
Raimon era a Mataró, a més, per rememorar la seva prolífica relació musical i personal amb Salvador Espriu. Al poeta de Sinera aquest any, de tant d’airejar-li, quasi que li han descolorit part de l’obra. Raimon és la vigència d’Espriu, en canvi i en una segona part del recital, íntegrament espriuenca, va saber posar sobre la taula la rica cromàtica lingüística i conceptual de l’arenyenc. Sobri fins al punt de demanar que no s’aplaudís entre les diferents cançons de la roda del temps, Raimon va donar mostres de perquè fins i tot les seves cançons van complaure en vida al mateix Espriu, de fama malcarada.
Abans de cantar i glossar part de l’obra d’Espriu, Raimon va fer una primera part en què va cantar diverses de les seves cançons més conegudes i un bon reguitzell de l’obra pròpia més recent en el disc ‘Rellotge d’emocions’. Un constipat li va valdre l’anècdota de la nit, quan la veu li va fallar enmig de la preciosa ‘Veles e vents’ d’Ausiàs March. Se’l va veure incòmode al moment, per exigent i especialment versàtil després perquè no repercutís més en la resta de cançons. Seria fàcil parlar de ‘Al Vent’ o ‘Diguem No’ en què la major part del públic –de mitjana d’edat sexagenària– va cantar a pulmó. Però també en petites joies de la mida de ‘Com un puny’ es troba el Raimon romàntic i proper, que manté la seducció musical dels seixanta, mig segle després.
Només podia acabar el concert amb ‘He mirat aquesta terra’, el preciós poema d’Espriu. Va sonar emocionalment fort, cantat altre cop al Maresme. I Raimon se’n va anar amb el mateix to de sempre, donant les gràcies davant el públic que, dret, intentava aplaudir per donar-les a ell, les gràcies. Gràcies per la seva música, per acostar-nos Espriu, per ser-hi sempre i per si mai més no torna. Una gratitud generacional en forma de deure moral.
