Un inici rodó. El cicle de Músiques Tranquil·les es va estrenar divendres al Clap de la mà d’una triple proposta que, com en les bones davanteres, va saber compaginar estils, dinàmiques i tipus de joc per tal d’assegurar la victòria. La nit va tenir des d’instants en què un dubtava sincerament de la qualificació de 'tranquil·la' perquè Anímic s’està enfosquint i eixordant de forma més que benvinguda i també instants de sodomització i impàs gustatiu, com la mateixa obertura de la nit. Els locals Tropic Panda –una maqueta feta i moltes coses per decidir ara– van respondre a la seva claca. Proposta treballada, figures musicals heterodoxes i sobretot entusiasme al servei d’una causa sonorament molt per sobre de la dignitat i la noblesa. Total, que sonen de nassos i no perquè siguin de casa els haurem de deixar com si fossin el nebot llegint el vers de Nadal. Molt i molt bé.
Després de la grata sorpresa casolana, venia el moment d’arrufar el nas: sempre de qui se n’espera més et pot fer llufa a les expectatives. Però nanai. Anímic agafava el testimoni amb la seva conjugació musical que ha perdut ambigüitat estilística però ha guanyat ressonància. És com si volguessin amagar-se més, fer-se notar menys i, a la vegada, enfosquir una reputació que manté la qualitat interpretativa i un cert polsim de misteri en lletres, so i plantejament. Concert arrebossat. També notori.
Iaia amb material nou
Per últim la quota si es vol més comercial de la nit, de la mà d’una Iaia a qui sovint li han fet més mal els que l’han volgut etiquetar que no pas ells mateixos cuinant una idiosincràsia prou incòmoda per a tants caps i tants barrets. El trio parteix d’una complicitat entre ells mateixos i amb el mateix públic que fa que fins i tot les cançons desconegudes llisquin avall com si esquiessin de forma hàbil. Quan tornen al que la claca coneix, a més, aconsegueixen accentuar aquesta sintonia. I amb els seus temes més coneguts, perfilats correctament per a l’ocasió, tancaven una nit de tranquil·litat altisonant que deixa prou alt el llistó de l’exigència del cicle. Que ningú l’abaixi.
