Joan Miquel Oliver té més que consolidada la seva trajectòria en solitari després de ser el guitarrista i compositor d'un dels grups més importants del nostre país del darrer quart de segle: els Antònia Font. Ara arriba al Clap presentant 'Atlantis' just quan fa un any que, de nou, sorprenia amb la publicació d'un nou disc. Després de Sant Jordi, a més, publicarà una nova novel·la.
Quin paral·lelisme hi ha entre l'Atlàntida que evoques al disc i la teva Mallorca natal?
Quan escrius cançons, inevitablement bolques el que et preocupa i et passa pel cap. Jo procuro que la meva sempre sigui una música de fantasia però Atlantis el faig en un moment més que greu a Mallorca. Parlo de la massificació turística, la gentrificació, la destrucció dels espais naturals. A Mallorca els mallorquins ja pràcticament no comptem per a res i això són coses que acaben sortint al disc.
És el motiu de la cançó 'Posidònia' o de tot el disc?
No és motiu. Jo no faig cançó de queixa, prefereixo una reestructuració de la realitat. Jo no reivindico res. Són coses que com a mallorquí em saben greu, però segueixo en la meva fantasia. No és la meva intenció fer cap protesta ni explicar les meves idees.
Com perceps el que està passant els darrers mesos a Catalunya? Hi ha qui ho ha associat a una davallada en el consum cultural.
Tot el que està passant és positiu perquè fa que la gent està més viva que mai. Si ha afectat la venda de tiquets, pot ser. Catalunya s'està reafirmant més que mai com a país, fora d'Espanya s'està coneixent més que mai la cultura catalana i a la llarga serà positiu. Si a curt termini estem preocupats no anirem als concerts, però a la llarga serà positiu. És una manifestació per la llibertat i en contra del totalitarisme.
Quina relació tens amb el pintor Albert Pinya?
Fem un duo artístic i ens entenem molt bé.Tractem temes molt semblants i podem conviure perquè ell és pintor i jo músic i per tant no ens barallem.
Si ell fa art contemporani, tu fas música contemporània?
A vegades es confon el pop amb música senzilla. El pop és una música subjectiva d'agradar al públic. Pot ser molt senzill o ser complicat. Quan fas pop no et convé complicar-te molt, és cert. Però et pots complicar. Antònia Font era exemple de música pop però complicada. Una cosa no treu l'altra. La música contemporània, entesa com voler marxar de les fórmules... no ho sé. Jo no em vull acollir a cap fórmula. La música és un fenomen sonor i jo treballo amb això. La càrrega que pugui tenir m'importa fins a un cert punt. No em caso en cap estil i quan agafo la guitarra torno a inventar la música.
Al disc fins i tot toques la rumba. Com hi arribes?
A mi m'agraden les fòrmules rítmiques que donen joc. La bossa nova per exemple, és perfecte per posar paraules. Molt d'Antònia Font era bossa. La rumba és una bossa nova una mica més ràpida. A mi m'agraden els ritmes sincopats, no els repetitius. Jo experimento i sempre procuro que soni senzill. Sóc complicat però busco que se m'entengui per arribar més.
