De meteorit. Extraordinària, la primera incursió de Pere Vàzquez com a director amb ‘L’habitació del nen’, de Josep M. Benet i Jornet. Si la Sala Cabañes té tirada cap a les produccions agraïdes i de gran format, ell ha optat per una obra de text, no gens fàcil, de dimensió petita i actual. Cert que és un camí fresat per d’altres directors de la casa, però Vàzquez hi afegeix el plus que significa el relleu generacional. Thriller psicològic A ‘L’habitació del nen’ Benet i Jornet aborda un cop més la complexitat existencial de les relacions paternofilials. Relata la convivència familiar alterada per un fet fortuït i es desenvolupa fora del temps real com un thriller psicològic sense solució final. A partir d’aquí l’espectador es veu forçat, amb angúnia, a interrogar-se contínuament sobre la certesa d’allò que se li està contant, sense tenir cap element que li doni pistes clares. Espai, música i actors que atrapen El treball de direcció és especialment meritori perquè els actors han de donar registres molt diferents. Roser Montlleó broda de manera creixent el seu personatge de mare. Jordi Romagosa, com a pare, aconsegueix amb tensió moments molt reeixits, quan no cau en la sonsònia. I els nens Esteve Vallmajor i Oriol de Ramon, excel·lents, alternen un paper que requereix esforç i concentració. La representació es fa dalt de l’escenari, en un espai reclòs i bellíssim en què el públic queda disposat a dues bandes i ben a prop de l’acció dramàtica. La música, que és original, subratlla obsessivament l’atmosfera aclaparadora que es va teixint entorn dels personatges. Un treball molt ben fet per Vàzquez i el seu jove equip tècnic i artístic que, parafrasejant una expressió de la mateixa obra, augura el sorgiment d’universos paral·lels a la Sala Cabañes. Per molts anys. Meteorits i universos paral·lels
Pere Vàzquez dirigeix ‘L’habitació del nen’ a la Sala Cabañes
De meteorit. Extraordinària, la primera incursió de Pere Vàzquez com a director amb ‘L’habitació del nen’, de Josep M. Benet i Jornet. Si la Sala Cabañes té tirada cap a les produccions agraïdes i de gran format, ell ha optat per una obra de text, no gens fàcil, de dimensió petita i actual. Cert que és un camí fresat per d’altres directors de la casa, però Vàzquez hi afegeix el plus que significa el relleu generacional. Thriller psicològic A ‘L’habitació del nen’ Benet i Jornet aborda un cop més la complexitat existencial de les relacions paternofilials. Relata la convivència familiar alterada per un fet fortuït i es desenvolupa fora del temps real com un thriller psicològic sense solució final. A partir d’aquí l’espectador es veu forçat, amb angúnia, a interrogar-se contínuament sobre la certesa d’allò que se li està contant, sense tenir cap element que li doni pistes clares. Espai, música i actors que atrapen El treball de direcció és especialment meritori perquè els actors han de donar registres molt diferents. Roser Montlleó broda de manera creixent el seu personatge de mare. Jordi Romagosa, com a pare, aconsegueix amb tensió moments molt reeixits, quan no cau en la sonsònia. I els nens Esteve Vallmajor i Oriol de Ramon, excel·lents, alternen un paper que requereix esforç i concentració. La representació es fa dalt de l’escenari, en un espai reclòs i bellíssim en què el públic queda disposat a dues bandes i ben a prop de l’acció dramàtica. La música, que és original, subratlla obsessivament l’atmosfera aclaparadora que es va teixint entorn dels personatges. Un treball molt ben fet per Vàzquez i el seu jove equip tècnic i artístic que, parafrasejant una expressió de la mateixa obra, augura el sorgiment d’universos paral·lels a la Sala Cabañes. Per molts anys. 
