El Clap ens ha fet arribar una interessant reflexió en veu alta, referent a la poca fluència de públic a molts dels concerts que es programen a la ciutat:
“La ràbia ens ha caçat, una altra vegada, ja hi tornem a ser. La noia que cantava aquest dijous [passat] a la nit al CLAP, desprès de dues cançons i veient la poca gent que hi havia, va deixar anar per el micro que aquest era, per fortuna, el concert que feien amb menys públic dins la seva gira per Catalunya. Una magnifica proposta musical, vinguda des de Portugal, on l’han arribat a presentar en el mes prestigiós festival d’estiu davant de 10.000 persones, produïda en part per el guru Howie B, arropada pel cicle de noves músiques de la ciutat, anunciada a tota pàgina a la revista Mondosonoro, amb cartells postals i demés, i la sala... freda, freda com el gel. I no pas de temperatura.
Després de deu anys (3 de CLAP i 7 de LOCAL) se’ns esgoten els arguments per a l’autocrítica: no és un problema de promoció, a la gent la informació els arriba, però no hi ha manera de fer ressuscitar una esperit curiós mort fa molt de temps, si en algun temps ha existit. I això que la programació de la tele habitualment es pèssima que si fos bona.... Ens estem quedant desarmats davant de les dinàmiques socials que poc espai deixen a la música i la cultura creativa i de base. Perquè senyors, en aquests 10 anys ja quasi ho hem provat tot. [...]
Està malament que ho diguem nosaltres que som els apassionats pares de la criatura però aquest mes la programació fa goig, i les propostes ja presentades (O Jarbanzo Negro, el Bicho, Stand Still, The Gift...) han superat amb escreix les ja bones expectatives. No es per tirar-nos floretes: es així. Però noi, no-hi-ha -(bip!)- manera.
Li explicàvem a en Manu Chao que la seva visita, a part d’una gran alegria, ens despertava un contradictori sentiment de ràbia. TOTHOM perdia el cul per ser-hi, inclòs qui no ve a un concert en tot l’any, mentre que propostes no mediàtiques però igual d’estimulants que la seva, amb un esforç de promoció important, no convocaven ni 100 persones.
Una altra vegada que un grup omple a vessar la sala, els Ojos de Brujo, se’ns acut fer una enquesta i resulta que només un 17% del públic es de Mataró. Que potser ens hem equivocat de ciutat? Passa que és que es la nostra i ens resistim a creure-ho. Mataró: desperta collons, que refrescar una mica el cervell de tant en tant no es perillós.
Contràriament al que segur que bon grapat de malpensats conciutadans ensuma, el tema de que avui parlo no te RES a veure amb la pa$ta. Per fer pasta amb això faríem concerts, que ens han ofert, com el del titella d’en Bisbal al parc. El tema va de sentiments. Ens dol a l'anima quan propostes, com a poc estimulants, no tenen la mínima resposta necessària per ser possibles. Per el grup, que s'endú una injusta sensació de fracàs i per nosaltres mateixos ens sentim incapaços de tombar aquesta truita. Sort que uns quants amics resisteixen amb nosaltres i ens fan costat incondicionalment concert rera concert. De ben segur que encara estem "vius" gràcies a vosaltres.”
Responsables musicals de la Sala Clap
