Encara no fa un mes el Monumental tancava immillorablement la programació del trimestre passat amb ‘Mur’, una performance de circ creada a Mataró que va demostrar una gran vàlua artística i social. I ara ja ha engegat la nova temporada amb un títol que també ha atret un públic nombrós: ‘E.V.A.’. És la darrera producció de la companyia T de Teatre, que es va estrenar al Romea a finals de juny dintre el Festival Grec de Barcelona i ha servit per commemorar el seu vint-i-cinquè aniversari.
Va ser l’any 1991 quan cinc alumnes que s’acabaven de graduar a l’Institut del Teatre es llancen a formar la seva pròpia companyia i irrompen amb força en el panorama escènic del país amb un muntatge molt senzill però ple de mordacitat. Són Mamen Duch, Rosa Gàmiz, Míriam Iscla, Carme Pla i Àgata Roca, que donen vida a ‘Petits contes misògins’, a partir de narracions de l’escriptora nord-americana Patricia Highsmith.
Des de llavors, amb algunes altes i baixes en el grup, han posat en escena deu altres espectacles teatrals ben diversos, molts dels quals s’han pogut veure al Monumental, sempre amb protagonismes femenins. Si els dels primers moments acostumaven a tenir una configuració feta a base d’esquetxos, després es decantaran per obres amb més estructura argumental gràcies a la col·laboració de dramaturgs experimentats com Javier Daulte, Alfredo Sanzol, Pau Miró o Ciro Zorzoli. Sigui com sigui, T de Teatre és de les poques companyies de per aquí que al llarg de la seva trajectòria pot comptar per milers les funcions que ha realitzat i el nombre dels seus espectadors amb molts més zeros al darrera. D’altra banda, a partir de l’any 2000, es dediquen també amb èxit a fer televisió amb ‘Jet Lag’, una comèdia de situació de la que se n’emeten més de vuitanta capítols i que les fa encara molt més populars. I segurament les encasella massa en uns clixés interpretatius arquetípics.
Drama soterrat
‘E.V.A.’ la peça que presenten ara respon a les sigles d’Escala Visual Analògica, que és un mètode que en medicina s’usa per observar el dolor percebut pels pacients. En aquesta ocasió han comptat amb un text escrit per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que també n’assumeix la direcció, per orquestrar una comèdia dramàtica que descriu progressivament els relats paral·lels de les experiències de quatre antigues companyes d’escola. El dolor hi és present, soterrat de formes diferents, en cadascun dels fils vitals que la representació va desembullant i que prenen sentit al final quan s’uneixen en un passat comú. Les temences d’una actriu, el patiment físic i interior d’una professora, el bloqueig sentimental d’una anestesista i la tristor per por a l’envelliment d’una venedora d’immobles, els personifiquen amb moments d’encert Àgata Roca, Carme Pla, Marta Pérez i Rosa Gàmiz, però perden gruix quan afloren els arquetipus que les T de Teatre mai no s’acaben de treure de sobre. Pel que fa als rols auxiliars, Albert Ribalta, Jordi Rico i la jove Carolina Morro els serveixen amb eficàcia.
Hi ha també un dispositiu escenogràfic ben trobat. Ve a ser com una gran caixa que té uns quants elements mòbils i aixopluga amb enginy els diversos espais que la trama evoca: des d’un restaurant a un pis per llogar, passant per un quiròfan o un armari, entre altres. En canvi, unes projeccions videogràfiques no hi afegeixen gaire res.
Comptat i debatut, el balanç d’un quart de segle d’activitat i la bona acollida que aconsegueixen arreu són la millor prova que les T de Teatre tenen ganxo, talent i corda per continuar la seva història d’èxits durant molts anys més. Ara bé, a les cròniques aquesta ‘E.V.A.’ no quedarà pas com una de les seves millors propostes.
