Eren els anys 50 i alguns treballadors i treballadores del forn del vidre van reunir-se davant d’una càmera per immortalitzar el moment. Entre ells hi havia Antònia Diaz, que ha cedit la imatge i que apareix somrient al mig de les dones, vestida de clar amb un vestit de dues peces. En la fàbrica, ella era triadora. “Jo havia de triar les bombetes, apuntar el què era bo i el què era dolent dels vidriers”, explica Diaz, que va treballar al forn del vidre durant 23 anys. Les companyes que apareixen a la fotografia eren encapçadores: “encapçaven les bombetes”, apunta Diaz. La jornada de les dones era de vuit hores. “Entràvem a les sis del matí, esmorzàvem a mig matí i sortíem a les dues”, diu Antònia Diaz.El dia que van fer el retrat, els treballadors del ram del vidre estaven passant una diada plegats, fora d’horari laboral. “Era quan fèiem la costellada un cop l’any, anàvem a Argentona i convidava l’empresa”, afirma Antònia Diaz. Els treballadors anaven al lloc de trobada cap a mig matí i a mitja tarda tothom tornava cap a les seves llars.Un negoci gran“Hi havia molta gent, érem tres-cents i poc i de dones n’hi havia força”, diu l’ex-treballadora del forn del vidre. A més, els béns que s’hi produïen eren molts i variats: el vidre dels termòmetres i de les bombetes així com plates o gerres. “Els vidriers eren artesanals”, puntualitza Diaz. Ella va plegar de l’empresa cap als anys 70 i per passar al tèxtil, ja que durant molts anys ella i les seves companyes es dedicaven al gènere de punt després de la jornada al forn del vidre, situat al Rierot. El forn del vidre
“Jo havia de triar les bombetes, apuntar el què era bo i el què era dolent dels vidriers”
Eren els anys 50 i alguns treballadors i treballadores del forn del vidre van reunir-se davant d’una càmera per immortalitzar el moment. Entre ells hi havia Antònia Diaz, que ha cedit la imatge i que apareix somrient al mig de les dones, vestida de clar amb un vestit de dues peces. En la fàbrica, ella era triadora. “Jo havia de triar les bombetes, apuntar el què era bo i el què era dolent dels vidriers”, explica Diaz, que va treballar al forn del vidre durant 23 anys. Les companyes que apareixen a la fotografia eren encapçadores: “encapçaven les bombetes”, apunta Diaz. La jornada de les dones era de vuit hores. “Entràvem a les sis del matí, esmorzàvem a mig matí i sortíem a les dues”, diu Antònia Diaz.El dia que van fer el retrat, els treballadors del ram del vidre estaven passant una diada plegats, fora d’horari laboral. “Era quan fèiem la costellada un cop l’any, anàvem a Argentona i convidava l’empresa”, afirma Antònia Diaz. Els treballadors anaven al lloc de trobada cap a mig matí i a mitja tarda tothom tornava cap a les seves llars.Un negoci gran“Hi havia molta gent, érem tres-cents i poc i de dones n’hi havia força”, diu l’ex-treballadora del forn del vidre. A més, els béns que s’hi produïen eren molts i variats: el vidre dels termòmetres i de les bombetes així com plates o gerres. “Els vidriers eren artesanals”, puntualitza Diaz. Ella va plegar de l’empresa cap als anys 70 i per passar al tèxtil, ja que durant molts anys ella i les seves companyes es dedicaven al gènere de punt després de la jornada al forn del vidre, situat al Rierot. 
