Un grup d’amics de la ciutat que anaven sovint a baix a mar van fundar la Penya Surell l’any 1926. Entre ells hi havia Jaume Roy, Josep Roy i Francesc Roy, tres dels germans de Montserrat Roy, qui ha cedit la imatge. Els joves que es van retratar durant l’estiu a la platja es reunien per a jugar a waterpolo i per a competir entre ells. Però en aquells temps, encara no hi havia piscina municipal. “Nedaven al mar, hi havia una bóta vermella, a uns cent metres, i ells hi anaven i feien la volta”, diu Roy. El grup es va dissoldre l’any 1936 perquè molts dels joves van marxar a la guerra. Francesc Roy A l’extrem esquerra Francesc Roy somreia com un més a la càmera. Però de seguida es pot observar que li faltava una cama. “Quan va fer 25 anys va fer la travessia al port de Barcelona i li van fer un gran homenatge”, recorda la seva germana. L’amputació no va significar un impediment per a Roy, però sí per a altres persones: “A l’escola deien que era molt intel·ligent i li havien dit que li pagarien els estudis per ser capellà però quan va perdre la cama als setze anys ja no el van voler, perquè no donaria fe als feligresos”, explica Montserrat Roy. Penya de natació
“Nedaven al mar, hi havia una bóta vermella, a uns cent metres, i ells hi anaven i feien la volta...”
Un grup d’amics de la ciutat que anaven sovint a baix a mar van fundar la Penya Surell l’any 1926. Entre ells hi havia Jaume Roy, Josep Roy i Francesc Roy, tres dels germans de Montserrat Roy, qui ha cedit la imatge. Els joves que es van retratar durant l’estiu a la platja es reunien per a jugar a waterpolo i per a competir entre ells. Però en aquells temps, encara no hi havia piscina municipal. “Nedaven al mar, hi havia una bóta vermella, a uns cent metres, i ells hi anaven i feien la volta”, diu Roy. El grup es va dissoldre l’any 1936 perquè molts dels joves van marxar a la guerra. Francesc Roy A l’extrem esquerra Francesc Roy somreia com un més a la càmera. Però de seguida es pot observar que li faltava una cama. “Quan va fer 25 anys va fer la travessia al port de Barcelona i li van fer un gran homenatge”, recorda la seva germana. L’amputació no va significar un impediment per a Roy, però sí per a altres persones: “A l’escola deien que era molt intel·ligent i li havien dit que li pagarien els estudis per ser capellà però quan va perdre la cama als setze anys ja no el van voler, perquè no donaria fe als feligresos”, explica Montserrat Roy. 
