Com ha evolucionat legalment el negoci immobiliari?
Tots els que tenim una edat recordem com durant els anys 60, 70 i anteriors, els contractes d’arrendament se solien formalitzar amb una simple encaixada de mans entre les dues parts intervinents, i encara que existia una llei que regulava aquest compromís, en gran nombre de casos el compromís era la paraula donada entre ells, que generalment es complia, era un contracte verbal. És cert que en aquests anys, i anteriors, els contractes escrits es podien convertir en contractes indefinits, amb les conseqüències que això tenia per a la futura disposició de la finca per part del propietari, en diferents situacions.
Com es va voler solucionar?
Per pal·liar parcialment aquest problema, i amb l’arribada al poder del primer govern socialista, va aparèixer la famosa “Llei Boyer”, Llei 2/1985, que entre altres qüestions regulava la durada de l’arrendament, evitant que aquest es convertís en indefinit. Altres lleis i disposicions van anar polint el contingut dels arrendaments, especialment els destinats a l’ús de “habitatge”, com ara la Llei 29/1994, de 4 de Novembre, vigent fins a la data, si bé modificada parcialment per la Llei 4/2013, de 4 de juny, que permet a l’arrendador pactar una durada de tres anys en lloc dels cinc obligatoris de la llei anterior.
Com hi ha respost el sector?
Curiosament, com més regulat està el contracte d’arrendament, més conflictes i incompliments es produeixen. Possiblement sigui una de les conseqüències de la crisi econòmica o de l’evolució social.
En quin moment ens trobem ara?
En l’actualitat les Companyies d’Assegurances intenten pal·liar tant com sigui possible, les conseqüències de la morositat i l’incompliment dels arrendataris, contractant cobertures que garanteixin el cobrament de les rendes i altres eventualitats amb una assegurança d’Impagament i Protecció Jurídica. Això està permetent que propietaris que es resistien a arrendar els seus habitatges es decideixin a llogar-los, activant el sector d’arrendaments.
