La Setmana Santa de Mataró viu moments àlgids. Molta gent a les processons, efervescència en les confraries i germandats de la ciutat, milers de persones al carrer per seguir els diferents actes i ressò mediàtic important. Però això no sempre ha estat així. Si bé s’ha arribat a parlar d’un ‘model Mataró’ de Setmana Santa en aquesta època més moderna, el cert és que els distintius de la festa, durant bona part del segle passat, eren ben diferents. Avui els intentarem conèixer.
Remetre’s als orígens de la Setmana Santa de Mataró és anar al segle XX. Durant els passats anys les processons van tenir alts i baixos i van acusar els diferents moments socials i els diferents moments de pulsació social al voltant de la religió catòlica.Les processons de Setmana Santa no es van poder fer durant els anys de la República però després de la Guerra, el mateix any 39, es va voler tornar a sortir al carrer a improvisar una processó amb el que s’havia salvat de les altes hostilitats de tres anys de guerra i atacs a les esglésies i estaments religiosos. Aquell any van sortir els Armats, la Mare de Déu dels Dolors –agafant la imatge de l’altar– i el Sant Crist.
Es feien dues processons, Dijous al vespre i divendres Sant a la tarda. Les dues processons van anar creixent i s’hi van anar afegint misteris. Hi havia dos dels misteris que només sortien en una de les dues primitives processons, l’Oració a l’Hort només sortia dijous i la Soledat només sortia divendres. Els diferents misteris que es van anar afegint venien de les diferents entitats, escoles i parròquies de la ciutat.El Papa actuaEl 1955 el Papa Pius XII va decretar un canvi en l’hàbit del culte durant la Setmana Santa que afectaria la celebració mataronina. L’ofici religiós del Dijous Sant s’havia fet fins llavors al migdia, la del Divendres també i la celebració de la Pasqua, que convertia el dissabte en Dissabte de Glòria, quan se celebrava la pasqua, avançada respecte el que es podria dir el calendari original. El Papa, atenent a que el Dijous Sant era laborable i retornant als horaris propis del calendari, celebrant l’escena el Dijous i commemorant la passió el diumenge. Això va “tocar” les tradicions pròpies de la Setmana Santa de Mataró.
Per exemple, mentre els ritus de Dijous Sant no es van retardar, d’entre el 39 i el 55, era costum de Mataró i de les seves gents passejar-se amb roba de mudar i anar d’església en església per veure els diferents “monuments”, els altars decorats amb flors, ciris i robes que s’exhibien en ocasió del dia, amb una decoració on s’hi esmerçaven hores i hores els devots, costum que va passar a anar-se perdent a poc a poc. Actualment ni es va de passeig pels diferents monuments ni tenen comparació els guarniments que s’hi fan amb els que pretèritament s’havien vist en els anys de més celebració de la Setmana Santa del segle passat. Es va perdre bona part de la solemnitat pròpia del Dijous Sant.
A partir de 1955, a més, es passa de dues processons a una de sola, el Divendres Sant. Els darrers anys les diferents confraries ja s’havien queixat de manca de gent i cansament i les dues processons havien perdut requesta. Després d’haver anat una mica a menys, l’efecte d’unir les dues grans processons mataronines en una de sola va servir de revifalla per la pròpia Setmana Santa de Mataró. Va tornar a ser un èxit de gent i portadors, i, com a novetat, es van ordenar els diferents passos i misteris segons l’ordre seqüencial de la pròpia Passió, tal com també en l’actualitat, desfilen els misteris en la recuperada Processó General de Divendres Sant.
Desfilen els Armats, l’Oració a l’Hort, la Coronació d’Espines, Jesús de Natzaret, Mare de Déu de l’Esperança, Jesús amb la seva Santíssima Mare, la Verònica, Sant Crist de l’Agonia, Sant Crist de la Puríssima Sang, la Creu dels Improperis, la Mare de Déu dels Dolors, el Sant Sepulcre i la Soledat. Cada misteri tenia al darrera una de les confraries o congregacions o eren d’una parròquia o escola. La Congregació dels Dolors era la més representada amb tres passos, Armats inclosos.Se suspenen les processonsL’any 1970 va ser el darrer de les processons de Setmana Santa de Mataró, abans de la seva recuperació. També va ser el final d’una manera d’entendre les processons més fidel a la tradició catalana. “La processó ja llavors havia perdut trets propis de la tradició catalana i entre això i que costava trobar portadors i aplegar gent al voltant de les confraries es va decidir acabar amb les processons, que tampoc gaudien ja de gaire requesta popular, tot i que de gent al carrer sempre n’hi va haver, però ja no tanta” recorda Rafael Soler, que durant anys va ser de la Congregació dels Dolors.
Es va decidir de forma provisional no fer més processons de Setmana Santa. Les pròpies confraries, integrades en la Comissió interconfrarial de la Setmana Santa van demanar la supressió als rectors de les parròquies mataronines, per carta, l’any 1971, just al primer diumenge de Quaresma. Els rectors van obrar al respecte i Mataró es va quedar sense processons.La recuperacióDes del 1971, cal saltar a la dècada dels noranta per entendre l’actual moment de la Setmana Santa de Mataró. Va ser una recuperació forçada per les noves germandats i confraries, en plena ascendència de les setmanes santes del sud d’Espanya. Les diferents processons a les parròquies van anar creixent fins a aconseguir el moment actual, amb una recuperació quasi total de tot el ritus seqüencial de la Setmana Santa de Mataró, amb la recuperació dels misteris i arribant a la importància social actual de la festa mataronina. Tot aquest moviment de recuperació va començar fora de l’església, gràcies a la força, voluntat, fe i pressió de les diferents entitats, la majoria d’ascendència andalusa, però finalment l’església mataronina també va beneïr la recuperació dels passos de Setmana Santa i Mossèn Colomer les va recuperar com a actes propis de l’església.
Un nom clau per entendre l’empenta d’aquesta revifalla cal nomenar també el capellà Eusebi de Iraola, un capellà del Col·legi de Valldemia, que va empènyer la recuperació no estrictament en paral·lel a la tradició. Les processons típiques de Catalunya eren molt solemnes però bàsicament serioses. Els penitents i portadors dels misteris sempre anaven de negre, mai amb vestes de colors com la tradició andalusa –la que actualment és preferencial a l’actual Setmana Santa mataronina.
Elements del culte perduts
Menys conegut és la pèrdua de diferents hàbits de culte cirscumscrits a la Setmana Santa. Per exemple, els “monuments” a les imatges de cada església, amb palmons, flors i ciris. Era costum anar de parròquia en parròquia per veure els monuments. Altres elements del culte, que s’acabarien entre l’acció del Papa i el propi Concili Vaticà II, eren el costum de tapar amb draps morats les imatges dels sants entre el Diumenge de Passió i el Diumenge de Pasqua. També era costum el posar un vel blanc per tapar un altar major en els dies de capteniment. El de Santa Maria se’l coneixia com “el bacallà” perquè, quan s’alçava, quedava en forma de bacallà. Més escenografia perduda era la “muntanya” que s’edificava a l’altar major de Santa Maria o “l’anar a matar jueus”, que era com popularment es coneixia al soroll que feien amb carraques els nens petits recordant el soroll del moment de la mort de Jesús.
Els Armats i el Via Crucis mai han fallat
Enmig d’aquesta muntanya russa que ha superat la darrera època el fenomen de les processons de Setmana Santa hi ha hagut dos elements, possiblement dels més icònics, que han superat totes les situacions i períodes. Són els Armats. Ja el 39 no van faltar a la cita, durant les processons dobles sempre obrien després de les distincions de les confraries les desfilades, així ho van fer en l’època de la processó única i durant el temps de supressió de les processons a Mataró, van “exiliar-se” a Sant Andreu de Llavaneres, on sempre a l’empara del rector van seguir sortint, mantenint el caliu de la pròpia entitat i propiciant que, sent mataroní, t’haguessis de desplaçar al poble veí per veure els soldats romans desfilar. L’altre element que ha seguit és el Via Crucis que va de Santa Maria al Cementiri i que també s’ha celebrat ininterrompudament i amb gran èxit de gent tot i la seva hora intempestiva. 
