Aquest cap de setmana el GrupClima Mataró juga la final a quatre de la Copa CERS, la segona competició europea. Una ocasió històrica que fa que, en temps en què està de moda recórrer a la ‘memòria històrica’, s’hagi de recordar que, de fet, Europa té un dèficit amb l’hoquei mataroní des de fa 42 anys. Des que l’any 1967 el Mataró arribés a semifinals de la Copa d’Europa i en quedés fora en un dels grans episodis de la història de l’esport mataroní. [Consulta la prèvia]Per tornar a aquella temporada històrica, la 1967-68 del Deporte Ciclista Mataró, recuperarem els ‘Records d’un segle d’esport a Mataró’ que Josep Gomà i Nasarre va publicar al Tot Mataró basant-se en el valuós arxiu de Josep Gomà i Carol, el gran periodista esportiu de la història de la nostra ciutat.
Gomà descriu aquella temporada com “una de les més intenses viscuda mai per un equip esportiu de la nostra ciutat. La magnífica i tranquil·la trajectòria que va portar el club del Velòdrom al títol de la Lliga Catalana i també de la Liga Nacional durant aquella temporada, va venir acompanyada per una trajectòria gairebé dramàtica en la màxima competició europea, a la qual havia accedit pel seu triomf a la ‘Copa del Generalísimo’ de l’any 1967”.Parlar de drama per referir-se a la singladura europea s’explica per les condicions i situacions que va haver de viure el que llavors era l’equip de moda a la ciutat, que feia del Velòdrom una olla a pressió quan hi jugava. Tenim doncs al Mataró a la màxima competició europea i com a millor equip estatal però la sort el va emparellar, a quarts de final, amb el temible Benfica de Lisboa. Es tractava d’un enfrontament entre les dues grans potències del moment, a quarts de final.
Contra el gran Lisboa El primer partit es va jugar el dia 23 de desembre, al Palau de la Llum de Lisboa davant de 5.000 apassionats espectadors, que varen viure un matx sensacional. Per l’equip portuguès van jugar Carlos Alberto, Casimiro, Carrancho, Jorge Vicente i el Livramento, un dels millors juga-dors d’hoquei patins de la història. Els mataronins presentaven l’equip de gala amb Largo, Vila, Capdevila, Salarich i Gallén, amb intervenció també de “Tinet” Rodón.“Els lisboetes sortiren llançats a l’atac, però l’equip mataroní es defensava amb ordre i contraatacava amb perill, i Salarich posà el 0-1, deixant mut el Pavelló. Rèplica local, amb gol de Jorge Vicente i així s’arriba al descans. La segona part fou trepidant: Salarich posà l’1-2, Largo aturà dos penals llançats per Livramento en menys d’un minut, però Jorge Vicente feia el 2-2 i Livramento avançava els locals. El públic embogia i els crits de “Benfica, Benfica” retrunyien en el pavelló, però Gallén a falta de cinc minuts per al final tornava a empatar. Semblava que els portuguesos quedaven tocats i durant uns moments el Mataró acaronà la victòria, però a 50 segons del final el geni de Livramento col·locà el 4-3 final al marcador”.
La tornada, el 7 de gener de 1968 a Mataró va ser un dels partits més recordats. Va ser televisat per tot Espanya i l’ambient a les grades va ser de pell de gallina. “A inicis del partit Livramento va agafar la bola i la va “congelar” al seu camp durant molta estona. Però aviat el Mataró va despertar i Vila, de potent xut, marcà el primer. A cinc minuts del descans, Gallén feia el segon, però Livramento, tot i el sever marcatge al que fou sotmès, reduïa a poc del descans. Inquietud a la represa quan els portuguesos sortiren en tromba, però quan més atacaven, un contratac ben portat per Salarich va servir perquè Gallén marqués el que seria definitiu 3-1”. El DC Mataró ja era a semifinals i batent el rival que semblava més difícil.
A semifinals esperava el Reus, el que ja era rival especial dels mataronins i més ho seria després d’aquesta eliminatòria. S’ha de tenir en compte que l’equip mataroní arribava al primer enfrontament a disputar a la pista del Reus el dia 29 de febrer, amb el títol de campió de lliga pràcticament a la butxaca, que en el partit de lliga jugat un mes abans a Mataró se’ls havia superat per un contundent 3-0, i que en el partit de la primera volta havien guanyat en aquell santuari de l’hoquei per 2-3, cosa que no havia fet ningú en cinc anys.
“L’ambient per rebre l’equip mataroní va ser inqualificable i inexplicable per aquell que no el visqués: els insults, els llançaments d’objectes i fins i tot les agafades des del públic als jugadors mataronins, donaven ales als locals per aplicar dintre de la pista tota la duresa que els permetia l’àrbitre Sr. Sanahuja –que tot el que volia era sortir il·lès d’aquell infern– i també per provocar i incitar encara més al públic” recordava Gomà.
En aquell partit, de joc en consta que n’hi va haver poc. Pel Reus, “Vilallonga marcà el primer gol i després del descans Sabater, aprofitant els nervis provocats en les files mataronines per dues expulsions de Vila, marcà per dues vegades posant el 3-0. Ja cap al final Vila donà una mica d’esperança amb el 3-1”.En tot cas, el desenvolupament del partit sols va servir per escalfar la tornada, que acabaria amb un lamentable espectacle a la pista.
Tangana i suspensió a MataróMalgrat que la premsa va silenciar els fets de Reus, la federació va amonestar quatre jugadors del Reus i el mataroní Vila i va decretar el tancament de la pista reusenca durant un any en competició internacional. A tot això el segon acte del drama era el 10 de març, amb els mateixos portagonistes, a Mataró.
En els Records, Gomà diu: “l’ambient al velòdrom també era indescriptible”. Va marcar Vila –fotografia de l’altra pàgina– d’un fort xut llunyà als pocs segons de la segona part, després d’un primer temps en que només va haver-hi joc soterrani. Però “l’equip local no va saber deixar a part les provocacions constants dels reusencs i, tot i el gol, enlloc de jugar, també repartien. Olivé va aconseguir l’empat i els incidents augmentaren. Als 12 minuts de la segona part, després d’una tangana entre tots els jugadors, l’àrbitre Sr. Garcia va mirar a la presidència (on hi era present el president de la Federació Internacional, Victoriano Oliveras de la Riva) i va decidir supendre el partit”.
Al contrari del que havia passat a Reus, a Mataró no hi havia hagut cap problema a les grades amb els aficionats però els jugadors havien perdut totalment els papers i la tangana va ser de les que fan història. Es va arribar a dir que de resultes d’aquella imatge, cap d’ells tornaria a l’equip nacional.
El partit del silenciDesprés de la suspensió de la tornada, la Federació Internacional va decidir que es repetís el partit sencer el 15 de març, al Palau d’Esports de Barcelona, al Carrer Lleida, a porta tancada. La imatge d’aquesta pàgina il·lustra la formació dels dos equips en un palau desèrtic, lluny del que es mereixia una semifinal i més aquella.
Gomà recorda com l’àrbitre portuguès d’aquell partit, Sr. Peysseneau. “va ser el protagonista d’aquest partit ja que va tallar qualsevol intent de joc viril i el partit, jugat sota un silenci gairebé sepulcral i només trencat pels cops de l’estic a la bola, va ser excessivament tou, cosa que va beneficiar els reusencs que varen decidir congelar la bola sense que els mataronins pogues-sin fer-hi res”.
El capità i golejador mataroní, Pere Gallén va marcar a poc d’ini-ciar-se la segona part però la cosa no va anar a més. Al DC Mataró a sobre li van expulsar a la vegada Vila i Capdevila, es van arribar a quedar amb dos jugadors de pista però van aguantar serens i el partit va acabar amb 1-0, el Mataró eliminat de la màxima competició europea gràcies a l’anada hostil, –tothom ho va qualificar de robatori– i el Reus Esportiu amb via lliure per guanyar la final contra la Triestina italiana per un global de 8-2.
L’inici d’una gran rivalitatAquell intent fallit del Mataró a Europa, topant amb les hostilitats del Reus va propiciar una terrible rivalitat entre Reus i Mataró que va fer que els partits de lliga de la temporada següent es juguessin en camp neutral per evitar possibles aldarulls i perquè l’ambient s’anés refredant, cosa que a poc a poc es va anar aconseguint.
El Grup Clima hi arriba en el seu pitjor anyLa Copa de la CERS arriba aquest cap de setmana a la seva fase final a quatre i és, pels mataronins del GrupClima, una taula de salvació per una temporada més pròpia d’annus horribilis que va culminar amb el descens de categoria. Tot i les tres victòries finals, l’equip mataroní ha fallat massa en moments claus, ha mostrat grans problemes de fertilitat en atac i això l’ha condemnat, juntament amb Sitges i Voltregà al descens de categoria. Les darreres setmanes, als problemes esportius s’hi ajuntava la precària situació econòmica que ha fet que la directiva del club comuniqués als seus treballadors, a la plantilla i a l’entrenador que deixarien de cobrar. Malgrat tot la lluita lloable de l’equip fins al final, així com la seva trajectòria en competició europea, antagònicament genial a la de la lliga, han fet que, en el seu pitjor any, el Mataró d’hoquei tingui la gran oportunitat de la seva vida. Aquest cap de setmana a Lloret.
El final d’un cicle, altres tempsRemetre la memòria de l’hoquei local als seus anys gloriosos i, en aquest cas, a l’episodi europeu de la temporada 1967-1968 transmet, a l’instant, una barreja de nostàlgia i enveja. Nostàlgia per un temps en què l’hoquei en particular però tots els esports en general, a nivell local, gaudien de bona salut i sobretot eren un fenomen social que ara s’enyora, amb poc públic presencial en els partits no sols de l’hoquei, on hi ha una afició minsa però molt fidel, sinó en tots els esports. Particularment dolorós ha estat doncs el descens d’enguany, un cop més a un esport amb tradició a Mataró, que és un dels feus històrics del patí a Catalunya. Serveixi doncs aquesta final a quatre de revulsiu, amb afició mataronina a Lloret de Mar i amb el merescut retorn als jugadors que marxen ara, “la generació Bartrés” i el tècnic Ivan Sanz, protagonistes els darrers anys d’una nova època per recordar de l’hoquei mataroní.
