“Va tornar a Catalunya després del 1957 i de 1965. Va passar pel Maresme, i els quaranta anys transcorreguts no van poder amb l’encant propi de la cursa. Va escatimar a la comarca el pas per la zona baixa, per Mataró i una meta volant. Res no va importar. Va fer tallar carreteres durant hores, va escollir un dia molt gris per reaparèixer i un cop davant els nassos dels milers de maresmencs va passar escopit, com un llamp, en pocs segons. També se li perdona. Va tornar el Tour".
9 de juliol del 2009. Una data rodona que es recordarà. Els que potser no van anar a les localitats per on va passar el Tour no ho entendran, però és potable el raonament fins i tot pels que això de les bicis els produeix somnolència, perquè d’incults monumentals en ciclisme i esport en general les carreteres dijous passat n’estaven plenes. I tots miraven, esperaven, cridaven. Tot perquè la ‘Grande Boucle’ havia escollit el Maresme com a ruta de pas cap a Barcelona, i això regalava instants de trascendència mundial, minuts de glòria a les televisions i un dia per recordar per les vil·les que van tenir la “sort” que la direcció de carrera fes passar tot el que comporta el Tour per casa seva. A saber que la volta maresmenca va arrencar a Palafolls i després va fer Malgrat, Pineda, Calella, Sant Pol, Canet, Arenys de Mar, Caldes d’Estrac, Arenys de Munt i Sant Vicenç de Montalt abans d’anar ja cap a Vallgorguina i Sant Celoni. O sigui que un dels esdeveniments esportius més importants i més seguits a nivell mundial s’hi va estar força estona a la comarca.
A Arenys de MuntCom molts mataronins –i premianencs, i de Vilassar i de tot arreu– el cronista vol veure el Tour i se’n va cap a Arenys de Munt. Allà és on s’anuncia un dels primers obstacles greus de l’etapa amb la pujada –lleugera– a Collsacreu, de tercera categoria entre les muntanyes i rampes empinades que hauran de superar uns ciclistes que fins el 26 de juliol a París no baixaran de la bicicleta. L’experiència de com es viu el pas de la gran volta francesa en un poble val molts diners explicar-la. D’entrada el poble sembla haver-se transfigurat. Les botigues tancaran abans, tothom anirà “amunt” i el cafè amb llet no té cap altre gust ni conversa que perquè no es va guarnit de groc –l’Ajuntament ho demanava, pel que es veu– i què en sap un més que l’altre. El pas pel creuament conegut com ‘Les quatre carreteres’ està previst per un quart de quatre. A un quart d’una ja hi som. Com totes les ciutats per on passaran els veloços corredors, Arenys de Munt vol lluir les millors gales. Els de Mar estan de dia de Sant Zenon però al de Munt també sembla Festa Major. Han posat una senyera gegant just a l’encreuament on els ciclistes negociaran una corba força tancada. El terra és tot pintat –sana tradició aquesta del ciclisme– de noms de corredors o proclames patriòtiques i a tres hores del pas dels ciclistes –sí, tres hores– ja hi ha qui es fa lloc i pensa endins allò de “jo d’aquí no em moc”.
Vet-ho aquí en Pep, d’Arenys de Munt que s’ha instal·lat a la corba amb la família i recorda –aquest dia parlar-ne dóna notorietat– el pas cap a Barcelona del 57. “Quan va passar per aquí en Pérez Francés ningú no en donava en duro per ell, i va acabar guanyant”. Qüestió de sàvia. L’Enric recorda en canvi que els seus pares el van castigar sense anar a veure el Tour, que era el que li feia més il·lusió i l’Helena, que es mira la conversa amb la cara de qui no hi té res a veure, pregunta incrèdula si realment queda tant pel pas de la caravana com pensant perquè dimonis ha anat tan aviat a veure el Tour. Més amunt, ja a Collsacreu, encara hi ha més ambient. El Club Ciclista d’Arenys de Munt fins i tot hi ha muntat una expedició nocturna que a més de tintar l’asfalt de noms també ha fet nit al cim, on no hi falten els que van arribant-hi –a peu, no hi ha altra manera– per veure in situ quin corredor passarà primer per l’esprint dels topos vermells sobre el blanc. A les Quatre Carreteres, de cop, apareix un camió i d’ell en treuen els dos gegants d’Arenys de Munt, ells presidiran la comitiva.
Una mica de nervisNo es pot dir que hi hagi nervis, però tant d’esperar acaba per, sí, provocar pessigolleig. Per la carretera cap notícia, sols les desenes i desenes de motos de Mossos d’Esquadra i Gendarmes francesos que almenys a la corba s’aturen a saludar al Mosso que mana als altres Mossos. Perquè vegin la dimensió del Tour. A la corba de les quatre carreteres hi ha fins a 6 Mossos d’Esquadra i 4 guàrdies urbans d’Arenys de Munt. Si fan càlculs sumant-hi els que deuen haver-hi més amunt i les desenes i desenes –brigades mòbils incloses– que precedeixen la carrera, un arriba a la conclusió que el dia 9 de l’any 9 a Catalunya no hi ha Mossos per altra cosa que no sigui el Tour.
En les tres hores d’espera és d’agrair l’amic que el truca el parent o aquell que escolta la ràdio i explica on és la carrera. “Ja són a Pineda” és, des d’Arenys, una mica de forces per aguantar una estona més. Just els minuts justos abans que arribin cotxes i ciclomotors de la caravana publicitària del Tour.Comparació amb l’any 1957El Tour, malgrat els simplismes, és força més que quasi 200 corredors anant en bici amb les teles donant-ho en directe i molts cotxes davant i darrera. Cosa d’una hora i poc abans que els primers ciclistes facin acte de presència, passa la caravana publicitària del Tour, una mena de cavalcada de Reis en què les empreses que hi deixen els quartos per a l’organització llueixen marca i regalen i tiren coses sense parar la marxa. I no caramels, de tot. D’entrada el Tour intenta vendre coses amb poc èxit, tot tipus de merxandatge. Més tard, ja sí, van venint els cotxes dels patrocinadors i regalen de tot –i si no, mirin la fotografia i vegin què va poder recaptar, sense fer servir cops de colze, el que escriu això.
La caravana publicitària sempre ha existit. “Jo recordo el 1957 que tiraven barrets de cartró i banderes i tots els nens la setmana següent anàvem amb bici guarnits amb tot el que havíem agafat”. En Pep torna a tirar de records per marcar perfil. L’Enric, que comença a estar cansat de recordar que aquell any estava castigat, recorda que el 65 ell també hi va anar i també regalaven coses. No recorda què. L’Helena, tot just després dels primers projectils-regal al·lucina “que passen els Reis o què, que els sobren els calers o què?”. El fet és però, que amb cosa de vint minuts la feina de la caravana publicitària està feta. Les butxaques, les bosses o el que sigui estan plens. Tothom vol lluir la gorra del gran premi de la muntanya o el maillot –els que han estat afortunats– i tot i que encara queda ,“són a Canet” anuncia un, comença ja el nervi. Es pregunta per la situació de carrera, pel que es veu hi ha tres escapats i encara va arribant més gent, més gent i més gent. Entre ells, i atenció la llista, noruecs, francesos, flamencs, valons, anglesos o holandesos. Sí, a Arenys de Munt. Sí, davant dels Gegants. Si més no pintoresc. La feina de la policia de deixar l’asfalt lliure a poc a poc es torna més perseverant i encara queda però hi ha nervis, ningú vol perdre el lloc.
Vídeo de la retransmissió per TVE del tram d'Arenys de Munt de la novena etapa del Tour
I arriben els ciclistesEl policia fa l’últim intent. Vindran molt ràpid, es tancaran molt i us heu de tirar enrera. I a poc a poc, el que en sap o el que escolta la ràdio anuncia que ara sí, ja vénen, ja vénen. A l’hora de la veritat i malgrat que la corba fa una pendent de les que als mortals ens castigaria més que els ronyons, l’increment de policia, periodistes i cotxes d’equip ens anuncia que sí, que aquells tres són els escapats. Van molt concentrats i extremadament dèbils perquè són prims, atlètics però esbelts i l’asfalt xop els fa respecte i es nota. Més tard passa un quart escapat, és de l’Euskaltel Euskadi i hi ha els càntics de ‘Gora Euskadi’ de rigor.A poc més de dos minuts arriba el “pelotón”. Encapçalat pels Astaná d’Armstrong i Contador. Passa amb nou segons i això que estem en pujada i en corba. I darrera desenes de cotxes que quan arriben desperten tothom del somni i del crit que encara es perpetua. A en Pep, a l’Enric i a l’Helena els ha passat tot massa ràpid, però callaran i tornen a casa contentíssims, qui no és feliç és perquè no vol, i més si et passa el Tour per casa.
Banderes i nacionalitatsVeient el Tour a Arenys de Munt s’hi troben francesos, anglesos, holandesos, flamencs, valons, noruecs i sobretot arenyencs. De banderes n’hi ha de Catalunya, d’estel·lades, de noruegues, una francesa i dues de flamenques allà on arriba la vista. Els de la casa, els d’Arenys, n’hi ha que “pugen” a última hora, n’hi ha que s’han instal·lat com si esitguessin a un càmping –amb una truita de patates deliciosa, per cert. I la gent ni tan sols va notar que plovia i pocs paraigües es van veure, la gent s’estava palplantada, parlant en moltes llengües i esperant els ciclistes.
La caravana publicitàriaLa caravana publicitària deixa força detalls pel record. D’entrada els cotxes pels megafons regalen “Visca Catalunya!” a tot drap. Mentrestant la pluja de barrets, gorres, un maillot, fins i tot de l’equip Caisse d’Epargne, bosses, bolígrafs, clauers per a tots els colors, bosses o fins i tot una mena de sac de la CGT, o el que és el mateix, el gran sindicat comunista francès. Poden entendre així la trascendència del Tour. Quan en parlem amb l’al·lucinada Helena la cara encara denota més incredulitat. Un sindicat comunista tirant propaganda al pas del Tour!
