Ara fa un mes, del 31 de juliol al 9 d’agost, va tenir lloc el VII Festival Shakespeare. Era la primera vegada que transcorria del tot a la nostra ciutat i que l’organització anava plenament a càrrec de l’Institut Municipal d’Acció Cultural. Amb una assistència força migrada i una programació que, malgrat alguns encerts evidents, ha estat la més pobrissona de les set edicions fetes fins ara, s’ha posat clarament de manifest que continuen havent-hi moltes de les falles de concepte i d’organització heretades amb massa lleugeresa de Santa Susanna. Aquest fet, innegable, i la indiferència general amb què és acollit el Festival aquí i arreu contrasta amb un discurs oficial grandiloqüent que s’autoproclama “festa de les arts escèniques”, “punt de referència de creadors i crítics” o “la ciutat més lligada a Shakespeare del nostre país”. Pur cofoisme d’estar per casa. Perquè, a part d’algunes activitats paral·leles, tot plegat s’ha reduït a sis espectacles: un de música, un de dansa, una lectura dramatitzada, una representació per a públic familiar i només dues obres de teatre. I cap no ha omplert, ni de lluny, amb espectadors dels que passen –i paguen– per taquilla!
Amb aquest panorama, des d’una lògica mataronina i pública el Festival Shakespeare pot ser una aposta de futur? Estaria bé que sí. Però depèn. Perquè haurien de canviar profundament alguns dels paràmetres actuals que no són altra cosa que rèmores. Per començar caldria deixar-se estar d’autobombo i acceptar modestament que avui per avui no tenim altra cosa que un festivalet amb dificultats per treure el nas en el complex panorama de certàmens que hi ha al país, principalment a l’estiu. Igualment caldria curar-lo de la greu “síndrome de bolet” que l’afecta, que és la que fa que actualment sigui una proposta del tot desconnectada tant de la dinàmica cultural local com de la política general de promoció de la ciutat.
Es gestiona al marge de l’IMAC, que és qui paga. Té lloc en uns dies rematadament inoportuns. Es dóna a conèixer amb displicència just quinze dies abans de començar –quan tothom està ja abocat de ple a la Festa Major– i els programes impresos triguen encara una setmana més a sortir. La publicitat que se’n fa desaprofita els circuits municipals habituals i resulta bastant críptica. Tot sembla marcat per la improvisació i la desconeixença de l’entorn ciutadà.Problema de dates i d’ubicacióEn aquest sentit, la qüestió de les dates no és menor. I també de mal solucionar. De fet, des de la primera edició del 2003, el Festival ha anat canviant cada any de dies. Amb poca fortuna, fins ara. Sigui com sigui, el que és segur és que si, tal com es pregona, el que es vol és “l’arrelament a un territori i al seu públic” no es pot celebrar quan la ciutat és buida. De la mateixa manera, si el que es pretén és aconseguir una assistència molt més nombrosa i diversa que la d’ara –que es limita majoritàriament a un cercle d’amics, coneguts i convidats–, s’ha de resituar l’escenari del Festival dintre el teixit urbà mataroní, en un o diversos indrets que constitueixin un marc amable i accessible per a tothom.
La gràcia que tenen les vistes i l’aire pretesament selecte de la seu de can Ribot, a la carretera de Mata, pot servir per saciar un punt de badoqueria i de vanitat a segons qui, com passava a Santa Susanna quan es feia a can Ratés, però és una ubicació del tot desavinent. Posa llunyania i no assegura ni condicions ni facilitats per a que un públic més ampli pugui gaudir de l’oferta d’espectacles, que és el que un Festival amb finançament institucional ha de garantir.Interès públic, singularitat i coherència I anant més enllà encara de les importants circumstàncies de dates i de lloc, el Festival necessita redefinir la seva pròpia concepció i trobar la fórmula jurídica que li permeti la viabilitat futura i que en preservi la preeminència de l’interès públic. Li cal també descobrir elements de singularització, que li donin personalitat a base d’invertir en continguts i no en ostentació. La línia multidisciplinar i eclèctica de la programació, de la qual es fa bandera, està bé si es regeix per objectius clars que no vagin en detriment del rol preponderant que ha de tenir la dimensió dramàtica de l’obra de Shakespeare i per tant l’oferta d’espectacles de teatre. S’ha d’evitar caure en un poti-poti excessiu, que té el perill de desdibuixar les millors propostes.
També s’ha de tocar de peus a terra i estalviar-se algunes frivolitats erràtiques, com ha estat per exemple aquest any la pretensió de dedicar-se a l’edició de llibres, que no toca. A més, des de l’òptica ara ja completament mataronina amb què cal enfocar el Festival, per coherència s’ha d’aconseguir engalzar-lo com una peça important dintre l’estratègia d’actuació municipal en matèria d’arts escèniques. Fer i justificar bé els númerosUn altre requeriment bàsic és la transparència a l’hora de donar compte de cada euro gastat i de qui l’ha aportat. Cal que s’expliqui bé què val què. Perquè en temps de recessió econòmica i d’estretors pressupostàries tant de les famílies, com de les institucions, com dels possibles espònsors, tots els números han d’estar més ben justificats que mai en termes estrictes d’inversió cultural. Per això resulta moralment reprovable que es dediquin diners de procedència pública a pagar un sopar als més de quatre-cents assistents la nit de la inauguració. No pot ser. Finalment, també s’han de donar explicacions exactes –no inflades– del nombre d’espectadors de cada acte, amb especificació de quants han entrat amb invitació i quants han abonat l’entrada. Perquè no som a Xauxa i perquè el rigor és la millor garantia d’un bon avenir.
Solvència, l’opció indispensableSi en l’anterior edició el Festival va acomplir la funció –mai prou explicada– de passar el relleu des de Santa Susanna cap a Mataró, el d’aquest any ha tingut el mèrit d’evidenciar el compromís de l’ajuntament i de la ciutat en la seva pervivència, fins i tot en un context difícil de retalls de pressupost. Però de cara al futur ja no hi haurà més motius de transició o de pura continuïtat per invocar a manera d’excusa.
L’aposta mataronina i el consegüent protagonisme de l’IMAC haurà de fonamentar-se en un projecte solvent, arrelat i compartit, que deixi enrere tot allò del model actual que no funciona. Si es fa aquest pas, serà una opció desitjable i positiva, sense cap mena de dubte. Voldrà dir que el nostre Festival ha sabut reinventar-se a fons. I tant de bo si s’inspira en la doble recomanació que el mateix Shakespeare posa en boca d’un dels seus personatges a l’últim acte del ‘Somni d’una nit d’estiu’, tal com es va evocar a ‘En attendant le songe’, el formidable espectacle d’Irina Brook que va cloure l’edició d’aquest any: la bona fe i la senzillesa.
