El passat dilluns era 8 de març i, per tant, el dia internacional de la dona treballadora. Lluny dels actes habituals com la lectura del manifest institucional que cada any s’aprova en Ple, CCOO organitza a la Fundació Jaume Vilaseca una conferència de Margarida Colomer sobre el l testimoni de les treballadores del tèxtil de la ciutat durant la postguerra. Aquest article és un pròleg per a la conferència: dissabte 13 a les 10:30 del matí al Museu del Gènere de Punt.
La Dictadura franquista significà un immens retrocés dels avenços democràtics aconseguits durant la República. Foren abolits els drets polítics i les llibertats democràtiques, i els ciutadans esdevingueren súbdits. Homes i dones sofriren la manca de llibertats i drets democràtics, com la llibertat sindical i el dret a la vaga. La dona però, estava en un estadi inferior ja que a nivell legislatiu estava equiparada als menors, i requerien permís del marit o bé del pare per fer coses tan elementals com anar a treballar, obtenir el passaport, obrir un compte corrent i altres qüestions més íntimes.
La postguerra a Mataró es va caracteritzar, com en altres indrets del país, per una gran precarietat tant en el treball com en tota la vida social i cultural. Les més punyents foren la manca de productes de primera necessitat, racionament dels proveïments, mercat negre amb productes caríssims, restriccions elèctriques, salaris que no arribaven a cobrir les despeses mínimes de les famílies treballadores, sobreexplotació en el treball. Aquestes circumstàncies van influir en la realitat social de la ciutat i es van manifestar amb un profund malestar a la classe treballadora, que era qui les patia directament.
L’any 1942 es va produir la primera vaga al tèxtil de Mataró, fou una vaga aïllada, només va repercutir a la fàbrica de can Gassol en la qual fou detingut Alexandre Vergés de la CNT. Està considerada la primera vaga del tèxtil de Catalunya.
Vaga de braços caigutsA la tardor de 1945 a Manresa, a causa de les restriccions elèctriques i la gran pujada dels preus dels aliments bàsics, els treballadors i treballadores del tèxtil van fer una vaga de braços caiguts. Al cap de pocs dies d’aquest fet els treballadors i treballadores del tèxtil de Mataró van fer el mateix. A Mataró, a diferència d’altres pobles i ciutats dels país, existia un comitè clandestí de la CNT-UGT. Aquest comitè tenia organitzades comissions obreres a les fàbriques i es coordinaven de manera ràpida i prudent, normalment feien les reunions als boscos del voltant de la ciutat i en els bars concorreguts per ells i de manera més reduïda a casa d’algun militant d’aquests sindicats.La vaga del novembre de 1945 va ser un èxit i van obtenir de la patronal un plus de 75 pessetes mensuals en concepte de plus pel cost de la vida. Al cap de tres mesos, la patronal va deixar de pagar el plus acordat. Aquest fet fou avivat per la presència a la ciutat d’uns agents especials de vigilància de la Fiscalia de taxes que havien rebut la denúncia que els preus dels productes havien tornat apujar al mercat municipal. En la visita d’aquests agents, les dones es van amuntegar a la plaça amb exclamacions en contra de la pujada desmesurada dels preus dels queviures. L’ambient en general era de descontentament per diversos motius ja esmentats anteriorment i altres que no es manifesten per l’extensió limitada del tema en qüestió. Una vaga femeninaMentrestant gent de la CNT-UGT es reunien per preparar la vaga, van proposar que els homes no intervindrien perquè estaven molt fitxats. Les dones hi van estar d’acord i van decidir començar la vaga de braços caiguts com l’anterior. La vaga va començar el 7 de març amb algunes aturades puntuals i a partir del 22 i fins el 27, la vaga es convertí en una vaga general.
La vaga va començar a la fàbrica de can Minguell i la va dirigir la Pepa Maca, en realitat es deia Josepa Agramunt i Costa, era casada, vivia al carrer Fray Luís de León, 91 i era cosidora de màquina Marrow, i estava afiliada a la CNT. La Pepa Maca tenia unes grans dots d’oratòria i era considerada una dona valenta, amb conviccions obreristes i fidel als seus ideals. La Pepa Maca abans de començar la vaga va anar a la patronal a reclamar els quinze duros i li van contestar que no era cap llei i per tant podien deixar de pagar quan volguessin. A partir d’aquí començà la vaga.
El dia 22 la vaga va començar amb una vaga de braços caiguts i a les sis de la tarda varen anar davant de l’Ajuntament i demanaren per parlar amb les autoritats. El dia 23 va continuar la vaga però aquesta vegada sense entrar a les fàbriques. A les onze del matí es tornaren a concentrar davant de l’Ajuntament. La guàrdia civil hi va intervenir perquè es dissolguessin sense aconseguir-ho. A la tarda uns agents de la ‘Jefatura de policía’ van anar a buscar a casa seva cinc treballadors com a inductors de la vaga i els van portar a la presó. Al mateix temps també van detenir unes dones per intentar interrompre una sessió de cinema en nom de la vaga general. Després d’un llarg interrogatori les van deixar anar a casa seva.
La vaga va despertar molta solidaritat en diversos sectors de la ciutat, van parar tot el ram de l’aigua, diversos comerços i botigues. El dia 24 i el 25 continuà la vaga de braços caiguts a totes les fàbriques del tèxtil; a les altres fàbriques el 25 van anar a treballar. El dia 26 continuà la vaga al tèxtil i va haver una altra manifestació a la Rambla fins davant de l’Ajuntament. Aquest dia quan les dones estaven davant de l’Ajuntament el caporal de la guàrdia civil es va dirigir a la Pepa Maca i li va dir: «Ud. No me prometió que si le daban los quince duros volverían a trabajar y no armarían jaleo?». La Pepa Maca li va contestar; nosaltres vam donar la paraula, però els qui no l’han complert han estat ells que ens ho han pres!. El caporal li diu «¿cómo que se lo han quitado?» i ella li contesta que era així.
Fou quan el caporal entrà a l’Ajuntament parlà amb l’alcalde J. Boter de Palau i li va explicar que les dones tenien raó. L’alcalde va cridar a uns representants de la patronal per negociar i es va acordar tornar a pagar els quinze duros. El dia 27 però encara va continuar la manifestació davant de l’Ajuntament, ja que si no treien els cinc homes de la presó no començaven a treballar. Aquella mateixa nit els cinc treballadors del tèxtil anaren a dormir a casa.
La vaga va ser un èxit, fins i tot van cobrar els quatre dies de l’aturada. Aquesta vaga a Mataró es pot considerar una vaga general entre els dies 23 al 26 de març. El nombre de vaguistes arribà a 4.000 persones.
Altre cop els quinze durosEntre finals de febrer i començament de març tingué lloc una altra vaga en el tèxtil, i el motiu fou el mateix; la retirada per part de la patronal del plus dels quinze duros. La vaga va estar dirigida també per la comissió obrera de dones amb la coordinació d’un comitè format per CNT-UGT-PSUC, que durant tot el mes de febrer es va estar reunint per preparar l’ambient a totes les fàbriques del tèxtil i del ram de l’aigua. La vaga va ser de nou un èxit ja que hi participaren 8.000 treballadores del ram del tèxtil i 5.000 del ram l’aigua. La Pepa Maca va tornar a ser qui va negociar amb les autoritats, van manifestar que tots es coneixien de la vaga anterior, i van aconseguir que la patronal tornés a pagar els quinze duros. El mes de maig del mateix any hi va haver una altra vaga. En tota la postguerra hi va haver conflictes laborals importants com la vaga de 1949, les dels anys 1950 i les de 1951 que van ser molt significatives.
Aquestes vagues es van fer presents a totes les localitats de la comarca del Maresme en les que hi havia indústria tèxtil. Respecta a les de Mataró, cal considerar l’actitud de la comissió obrera en no voler negociar amb el sindicat de la CNT, perquè no s’hi sentien identificades, en primer lloc negociaren amb la patronal i quan aquesta es negava a les seves demandes van tirar endavant una vaga d’acció directa.
Una altra qüestió fou la solidaritat amb els detinguts. I la més important fou la força i la convicció de les dones en mantenir-se unides en tot el llarg procés de vagues tant la del 1945, com la de 1946 i la del 1947.Aquesta força de la dona treballadora no era només perquè en una reunió entre el comitè CNT-UGT els demanés que dirigissin la vaga elles perquè els homes ja estaven fitxats, que en realitat era veritat, també era perquè les dones eren les que anaven a la plaça, les que afrontaven l’alça de preus, les cues per obtenir un tros de pa, l’angoixa de no poder alimentar de manera correcta els seus fills i sense comptar amb les que tenien el marit a l’exili, a la presó o a un camp de concentració, qui diu el marit un germà, un fill... Atenent que moltes d’elles ja havien militat a sindicats de la CNT i UGT en temps de la República, tot i que en aquell temps eren legals i per tant exercir el dret a la vaga no era un delicte com en els anys quaranta. En definitiva la dona treballadora era qui tenia més motius i qualitats per encapçalar una vaga de manera coherent.
