Del 13 al 18 de juliol, just la setmana abans de l’esclat festiu de Santes, va tenir lloc a Mataró el VIII Festival Shakespeare. Era la tercera vegada consecutiva que se celebrava a la nostra ciutat amb un important patrocini municipal i, com les dues anteriors, el públic va girar l’esquena a la convocatòria. Aquest cop, però, s’havien avançat les dates per no fer-les coincidir amb les vacances massives de l’agost i tots els actes s’havien situat en punts cèntrics del nucli urbà per a facilitar l’assistència. I ni així. Tan notòria va ser la carbassa en qüestió d’espectadors, que ha quedat clar que, o es replantegen molts aspectes de l’organització, o el Festival haurà fet figa definitivament.
La decepció és especialment greu perquè l’Institut Municipal d’Acció Cultural havia posat molts esforços i expectatives en l’edició d’aquest any. És mèrit seu que, malgrat les greus retallades pressupostàries de les administracions públiques, s’aconseguissin mantenir les aportacions econòmiques de l’Ajuntament i de la Generalitat. I ho és també el fer possible una programació variada i artísticament molt solvent. Comptant només les tres propostes teatrals de pagament, la cita de Mataró ja deixaria enrere a la majoria de proposicions que amb el nom de festivals proliferen arreu de la geografia sud-europea al pic de l’estiu. Perquè, efectivament, l’interès que van oferir la versió de ‘La tempesta’ d’Irina Brook, el ‘Hamlet’ d’Oskaras Korsunovas i la petita trilogia de Sanchis Sinisterra sobre els personatges de Pròsper i Julieta era de nota. Però, a sobre, el nostre Shakespeare presentava d’altres peces teatrals, espectacles de carrer, una lectura poètica, dos concerts, presentacions de llibres i una conferència: un cúmul d’activitats, totes de qualitat.Miscel·lània notableAixí, l’Hort del Campaner de Santa Maria va acollir també, d’una banda, la implacable recitació dels cinquanta-tres fulls del poema ‘El gos geomètric’ d’Agustí Bartra, sobre ‘La tempesta’, llegida de raig amb mestria i contenció per en Xavier Albertí i, d’una altra, el muntatge ‘Massa soroll per a Shakespeare’, un còctel original de ritmes, melodies i cançons, inspirats en referències del gran dramaturg anglès, interpretat per una cantant i cinc músics encapçalats per Dani Nel·lo. Al Teatre Monumental, igualment, s’hi va poder veure una recreació de ‘Romeo i Julieta’ que era el taller de final de carrera de Gerard Iravedra, alumne de Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre, que va ser molt celebrat per la concurrència. També el concert que sota el títol ‘El somni d’una nit de primavera’ va oferir el Cor Ciutat de Mataró amb direcció del mestre Jordi Lluch Arenas, centrat en uns quants passatges de ‘The Fairy Queen’, de Henry Purcell, i d’altres peces i evocacions musicals de temàtiques shakespearianes, tots molt aplaudits. A l’espai de l’escenari del mateix Monumental la companyia sud-americana ‘El Chonchon’ va oferir ‘Juan Romeo y Julieta María’, un espectacle de petit format fet amb titelles de guant i adreçat a totes les edats. El carrer va ser el marc on s’hi va fer tant la performance ‘Cites amb Shakespeare’, escenificada per la troupe ‘A4Mans’, que consistia en petites mencions del repertori del bard, com també ‘La comèdia dels errors’, tota completa, a càrrec de la companyia ‘Parking Shakespeare’, o bé els tastets de ‘Hamlet’ declamats o cantats amb un guitarró per part de l’Arnau Vilardebò. A ca l’Arenas es va poder assistir a la presentació del llibre ‘Sonets’, nova traducció al català d’aquestes composicions de Shakespeare, feta per Txema Martínez Inglés des de l’especial visió d’un poeta jove, i a la conferència ‘La música en l’època de Shakespeare’ que en Joan Vives, professor i divulgador musical mataroní, va donar convenientment il·lustrada amb l’audició de fragments sonors. Finalment, a la llibreria Robafaves es va presentar de manera molt amena el llibre ‘Shakespeare en català’, d’Helena Buffery.
Amb quatre gats, això no vaQuè passa, doncs, que malgrat tants de treballs i mereixements el Festival sigui una ruïna, incapaç de captar un mínim suficient de ciutadans que justifiqui la inversió municipal en termes de política pública? Per què ni tan sols la gent més vinculada als cercles teatreros mataronins hi fa acte de presència? A què és deguda la desafecció del públic local que en canvi és assidu a d’altres programacions?
Opinions ben diverses s’han expressat sobre els possibles factors de caire objectiu que ajudarien a explicar-ho. Hi ha qui ha parlat de major impacte de la crisi, de difusió tardana del programa, d’excessiva concentració d’actes en dies laborables, de propaganda prèvia molt escassa i poc explicativa, de coincidència amb d’altres ofertes estivals, etc. Segurament cadascun deu tenir la seva influència, però s’hi suma també i per damunt de tot una percepció del Festival com a un artifici aliè a la ciutat i al mateix IMAC.
Començant per la fórmula de coorganització i els crèdits de l’equip que se’n fa càrrec, tot té massa l’aparença d’una franquícia en què a l’Ajuntament se li han assignat dos únics papers: el de posar la cara perquè la Generalitat afluixi la mosca fins on es pugui i el de pagar amb diners municipals la resta de bous i esquelles, que vol dir la majoria. I això, que ja es podria criticar si les coses anessin rodones, no es pot aguantar en les actuals circumstàncies de dificultat, si es té en compte que amb tots els espectadors que van passar per taquilla en els set espectacles de pagament del Festival d’aquest any, posats junts, no s’arribaria ni a omplir el Teatre Monumental! Tombar per bé...Urgeix, per tant, tallar aquesta dinàmica que ve prefigurada des de l’època en què el Shakespeare es feia a Santa Susanna, però que tampoc allà va donar millors resultats. Es caracteritza per una manera de fer autocomplaent, laxa i de capelleta. El Festival, per a ser sostenible a Mataró, no pot continuar essent un cos estrany enmig de l’activitat cultural local. Ha de deixar de ser una sangonera per a l’IMAC i ha de trencar la desconnexió amb la població i la comarca. Trobar i fidelitzar públic a base de crear complicitats i aliances amb l’entorn ha de ser un dels primers objectius, perquè, si no, l’actual aïllament incrementarà les desercions. Això no vol dir pas que hagi de renunciar a tenir projecció i espectadors d’altres indrets del país o de l’estranger, però haurà de compassar-ho amb la pròpia política municipal de promoció de la ciutat, on la cultura ja hi té precisament un paper central.... i canviar de rosca Fer les coses amb mesura també ha de ser un criteri bàsic. Amb mesura i claredat. Per exemple: no pot ser que als actes hi vagin quatre gats, tots coneguts, i que el fotimer de programes de mà que es fan per donar als assistents s’imprimeixin en català, castellà i anglès... a no ser que la finalitat que es busca no sigui la d’informar el públic, sinó el lluïment. Com tampoc no és prou clar que es continuï amb la dèria d’editar llibres que no pertoquen, ni per tema ni per possibilitats, amb l’argúcia de fer-los pagar a l’IMAC i quedar-se el copyright l’autodenominada Associació Cultural Festival Shakespeare. O bé l’última ocurrència de convocar un concurs de textos teatrals, amb premi, producció i publicació inclosos. És com si les conveniències particulars estiguessin de vegades massa a la vora d’algunes decisions organitzatives.
Sobre aquests i d’altres punts en què la lògica dominant no sembla pas ser ni l’interès públic ni la racionalitat local, hi plana una altra de les incògnites de futur del Festival. I és que al costat de la viabilitat econòmica, ja prou difícil per raons de conjuntura, caldrà resoldre la jurídica. Perquè, sigui de caràcter contractual, de partenariat, de subvenció o de conveni, la fórmula a adoptar no podrà ser purament discrecional, com sembla que és ara. I, encara que no es faci a través d’un procediment de concurrència, qui per via directa i excepcional administri recursos públics provinents de la Generalitat i de l’Ajuntament ‒sigui o no l’actual Associació Festival Shakespeare haurà de demostrar eficàcia en l’acompliment dels objectius fixats per les administracions atorgants i eficiència en la seva utilització, coses que és obvi que no es donen actualment.
Però cal ser optimistes. El Festival continua essent una bona opció per a Mataró. Té moltes possibilitats més i és incontestable que, entre d’altres mèrits, bona part de les millors produccions teatrals estrangeres que els darrers tres anys han aterrat per aquí s’han pogut veure gràcies al Festival Shakespeare i als que l’han fet possible. I malgrat les moltes mancances, els seus mals han de tenir remei. A més, una ciutat com la nostra, que tant des de l’Ajuntament, com des de les entitats, com del públic en general s’han sumat afanys, dedicació i estima envers les arts escèniques, el sabrà trobar. Segur.
