Centenars de persones a Mataró i al Maresme pateixen una discapacitat física important. N’hi ha que de naixement, altres per transmissió genètica i alguns per accidents laborals o de trànsit. Pot ser una discapacitat de pocs graus o pot afectar bona part del cos de la persona. Per ajudar-los, existeixen diferents fundacions i associacions preparades per facilitar la vida a aquestes persones, com l’AGIM o, a escala nacional, l’Institut Guttmann. Però qui realment ho pateix, són els propis afectats que, sovint, se senten diferents i la ciutat no els hi posa fàcil. I tot plegat se suma a l’edat en què apareix la discapacitat. En Santi Domínguez, de 21 anys, explica com veu ell la situació assegut a una cadira de rodes des del 2010.
Ser jove i assumir que mai més podràs tornar a caminar és un cop molt dur a la vida. És el què li va passar a en Santi Domínguez, ara de 21 anys, quan va quedar en cadira de rodes després de la celebració, a la Plaça Itàlia de Mataró, de la semifinal del Campionat de futbol del 2010. Un accident que, el 7 de juliol d’aquell mateix any, li faria canviar la vida ja que va perdre la sensibilitat des del pit en avall.Ànima forta Si d’una cosa n’ha d’estar absolutament orgullós en Santi és de ser fort anímicament i de tenir molt bons amics. I és que tenir un fort recolzament durant i després de tot el procés d’adaptació a “la nova vida” sobre la cadira, és important. “Per sort he escollit molt bé quins amics vull i això ha fet que sempre m’hagin ajudat i recolzat i mai m’hagin tractat diferent”, explica Domínguez amb un somriure i afegeix: “Quan estava ingressat a l’Institut Guttmann fins i tot hi molestaven, sempre eren allà amb mi, fent-me companyia”.
Tenir molt bons amics, una ànima forta i ser conscient de la situació és un conjunt de factors que fan que l’afectat assumeixi més d’hora la situació i pugui intentar fer vida normal el més aviat possible. Aquest és un dels reptes de la majoria de persones amb discapacitat física: l’acceptació. “No hi ha manera de canviar les coses que ja han passat, jo per exemple no hi vaig pensar i ara en pateixo les conseqüències”, explica Domínguez mentre recorda el dia de l’accident a la font de la Plaça Itàlia. “A la Guttmann, veient que molta gent no acceptava el què li havia passat, vaig aprendre que aquestes coses o les assumeixes o et destrueixen”, conclou.
Independència individual Tot i que la família també juga un paper fonamental al bon desenvolupament del discapacitat, en Santi porta més bé que mai la relació amb la seva germana i la seva mare. La independència que abans de l’accident tenia, l’ha pogut recuperar a mesura que han passat els mesos i és per aquest motiu que, Domínguez creu que “el Santi d’abans de l’accident no és gaire diferent al d’ara, segueixo sense pensar massa les coses, l’única diferència és que amb la cadira vaig més lent i l’accident em va fer madurar més”.
Evidentment una de les coses que s’adquireixen després d’un tràngol d’aquestes característiques és la maduresa i consciència personal. Si bé és així, Domínguez assegura que arrel d’això pensa més en el futur i no tant en el present.Malgrat la independència que pugui tenir un cas com el que avui posem d’exemple, no s’aconsegueix tot amb això ni tot és tan senzill. Els joves fan esport, escolten música, es reuneixen amb els amics, van a fer una copa, surten de festa, etc. Els joves discapacitats, malauradament, no tenen el ventall de possibilitats tant obert i no és pas perquè no ho puguin fer, sinó perquè l’accessibilitat sovint és complicada.
La majoria de les voreres de Mataró estan adaptades amb les pendents necessàries per poder fer circular una cadira de rodes. “El problema no és el de les voreres o el del carrer, que més o menys te’n pots sortir prou bé –assegura en Santi- sinó l’accessibilitat a qualsevol local”.
Són aquests moments, els d’entrada i sortida d’algun establiment o local, quan els discapacitats necessiten ajuda, quan no poden entrar allà on volen: restaurants, bars, discoteques, etc. Suport incondicional “Un grup sempre és més poderós que un individu”, assegura en Santi quan se li pregunta per les associacions i entitats que ajuden els discapacitats. L’Associació Grup Integrador de Minusvàlids de Mataró i Maresme –AGIM- ofereix serveis perquè les persones amb minusvalidesa puguin fer una vida el més normalitzada possible. Ells tenen com a objectiu donar servei a unes 700 persones amb discapacitats físiques a tot el Maresme i saben que, com Domínguez, la seva tasca és necessària. “Associacions com l’AGIM m’agraden perquè ajuden a facilitar-nos la vida i més, a una ciutat com Mataró, on amb tants pendents és difícil anar en cadira sol”, assegura en Santi. Que els discapacitats no se sentin exclosos de la societat també n’és una de les finalitats de l’AGIM i, malgrat en Santi no hi és inscrit, també ha adquirit aquest sentiment: “no em sento exclòs per una ciutat que no està preparada pels discapacitats gràcies als amics que em vénen a buscar i em porten allà on necessito o vull”. La solució també recau en conèixer bé on es va i pel camí que s’ha d’anar. El secret de Domínguez és preguntar molt i buscar-ho per Internet, la gran resposta de tots els joves.
Futur incert Domínguez està cursant el 4rt curs de l’ESO que no havia pogut acabar. Li agrada llegir i sobretot anar amb els amics i, si una cosa té clara, és que vol tenir el carnet de conduir tant bon punt tingui prou diners per pagar-se’l.
I és que fins fa dos anys en Santi sempre havia jugat a bàsquet i només veu la possibilitat de tornar a fer-ho si es desplaça fora de Mataró en equips adaptats. Espera també poder cursar una carrera universitària que li obri les portes al món laboral però, malgrat encara no ha descobert el que més li agrada, raona i pensa molt en cap a on enfocar el seu futur.
Ell n’és un exemple dels molts joves discapacitats que hi ha a la ciutat i a la comarca. Dels que lluiten dia a dia per sortir a buscar el pa o per anar a un restaurant a sopar i no trobar-se amb què no hi poden accedir. I és que si una cosa té molt clara en Santi, és que “no sóc menys vàlid que ningú”.
“Situació horrorosa”
Si les retallades del govern espanyol han afectat a molts sectors, també ho ha fet al dels discapacitats. Milers de persones van sortir al carrer a mitjans del maig passat en contra aquestes retallades que podrien afectar més de 34.000 discapacitats que deixarien d’estar atesos. Persones que necessiten de cures, atencions i subvencions especials per sobreviure. Domínguez encara és ara que no té el bany ni la cuina reformats. No ha rebut cap mena d’ajuda per part del govern excepte la cadira de rodes i “sempre em diuen que m’arribarà”. Les portes de casa se les ha hagut d’adaptar com ha pogut i, a l’espera d’alguna subvenció o ajuda, en Santi lamenta que “el govern hagi de fer aquestes retallades en sanitat, la situació per a nosaltres és horrorosa”.
