Amb l’arribada de l’estiu, també arriben les vacances escolars. Un període desitjat pels nens i temut pels pares, que moltes vegades no saben què fer amb els seus fills durant aquell temps en què les escoles ja han tancat i l’horari de feina dels adults no els permet fer-se’n càrrec. Per intentar solucionar aquest problema i perquè els nens passin els dies d’una manera divertida, diferent, amena, amb altres nens de la seva edat i fent allò que més els hi agrada s’han muntant diversos casals d’estiu. A la ciutat l’oferta és bastant àmplia, són moltes les escoles i entitats que ofereixen els seus serveis amb opcions tant diverses com els esplais que combinen tot tipus d’activitats lúdiques, campus esportius, tallers d’activitats plàstiques, cursets de dansa i música, aprenentage de l’anglès…
Una de les opcions més utilitzades és la d’inscriure als nens en el casal que s’organitzi a l’escola de la qual són alumnes, és el cas de l’escola Pia Santa Anna. En una visita feta a l’edifici d’El Torrent on es troben els alumnes de pàrvuls vam poder parlar amb Roser Martínez, coordinadora del casal, que ens va explicar que a banda de les activitats pròpies de l’estiu com anar a la piscina, fer xeringades i marxar d’excursió, havien programat una mena de viatge a través del qual cada setmana s’endinsen en la cultura d’un territori diferent (Mèxic, Alaska…): “Aquesta setmana estem treballant Alaska. Els nens de P-3 estan assajant una dansa esquimal que ensenyaran als pares en un festival que farem com a cloenda, els de P-4 estan fent una peixera amb ampolles i plastilina entre d’altres materials, i els de P-5 han fet iglús de fang”.
A l’Anxaneta hi ha un altre dels casals d’estiu. Allà impera una sensació de desordre ordenat. Cada nen va a la seva quan hi arribem, la majoria amb un monitor darrera que els persegueix. Però és un panorama similar a les darreries de les batalles dels gals d’Astèrix amb els romans, en què cada guerrer, per separat, fa la seva guerra. En Jan ens explica algunes de les activitats que han fet com ara pintar-se una samarreta, estudiar els planetes o aprendre nous jocs per jugar. Reconeix que s’ho passa magníficament, igual que en Gerard que explica que no vol que s’acabi el casal. Només quan li parlem de Santes sembla voler que s’acosti el final de juliol.
De dormir al pati a anar de campaments
La Berta, una altra nena, ens explica que “els monitors renyen una mica però renyen bé” a la qual cosa apareix l’Adriana per dir que “renyen massa però renyen bé”, curiós si més no. Aquesta parella ens sorprèn amb un curios fet: “Abans fèiem boles de sorra però ens embrutàvem, fins que un dia va venir un extraterrestre i ens va renyar i ara ja no en fem”. La Berta sembla més segura de l’afirmació que l’Adriana que assent amb el cap més per compromís. A tot això l’Ernesto ens amenaça amb una d’aquestes “il·legalitzades” boles de sorra i fang mentre la Maria ens admet que li ha agradat molt dormir en tendes de campanya al pati de l’escola tot i que ha passat fred.
Els més grans de l’Anxaneta, com varis i diversos esplais es troben de campaments en una de les activitats més populars dels casals. Molts són els petits que esperen ansiosos l’edat i l’època en què podran anar a acampar tot i que els més petits es resignen: “Ens quedem aquí, però ells no mengen xíndria i meló com nosaltres”. Abandonem l’Anxaneta havent fet un tour per alguns dels casals, sabent que els nenes i nenes s’ho passen fantàsticament en aquesta mena de continuació lúdica de l’escola i mirant al cel no fos cas que l’extraterrestre baixi a renyar-nos.
Fer esport, una altra de les alternatives
Per als menuts més esportistes, que somien en convertir-se en futurs Ronaldinhos, Gasols o Barrufets l’activitat física també arriba amb força i es programen casals on tot gira al voltant d’un esport. L’escola dels Maristes Valldemia, no tant sols ofereix un casal d’estiu pels seus alumnes, sinó que també compta amb un campus de bàsquet i amb un altre de futbol. Albert Espigalés, coordinador del de futbol, ens explica que la diferència d’aquest casal amb la resta és que totes les activitats i sortides giren entorn d’aquest esport. A més, ens diu que l’ensenyament que ofereixen no és tant sols pràctic, sinó també teòric, i que un dels plats forts del campus que els nens esperen amb més il·lusió és la visita que cada any fa algun jugador professional. Aquest any els petits han pogut parlar amb el Gerard del Barça.
En el terreny esportiu també trobem el campus d’handbol que cada any organitza el Club Joventut. Conviu amb el de bàsquet del Boet en un Eusebi Millán insuficient que a mode de microones torra tot aquell que s’hi està a dins. Els futurs handbolistes són gent privilegiada ja que reben de forma assídua la visita de no poques estrelles d’aquest esport com poden ser Ortega, Barrufet o Amargant. La varietat d’edats és important des de jugadors del club amb ganes de millorar fins a joves valors que amb prou feines se’n recorden que no es pot entrar a l’àrea de porteria.
Per la seva banda, al campus del Boet, el bàsquet atrau a diversa gent i en una interessant mescla els nens estan dividits en edat i nivell de joc.
Casals sense barreres
Com hem vist, l’oferta d’activitats és prou àmplia: casals, campaments, esports... Tot i així, no ens hem d’oblidar de tots aquells nois i noies que, per una raó o altra, no poden fer aquestes activitats en un centre ordinari. Per aquesta raó, l’Esplai Rabadà organitza cada estiu un casal per a nois i noies amb disminució psíquica.
Ja des de bon matí, un autobús porta a tots aquests nois a l’escola de Les Aigües, on es realitza el casal, allà esmorzen, dinen i berenen. Tot plegat serveix per agafar forces per a fer una gran varietat d’activitats, excursions i tallers. Tot i això, els nois ens expliquen que el que més els agrada són les xeringades i les anades a la platja o a la piscina, quan més poden sentir que ja som a l’estiu, i per tant de vacances.
Pel que fa als monitors, dóna la sensació que han d’estar pendents de moltes coses. Alguns han de donar la medicació als nois, altres han de recordar-se de posar els frens a les cadires de rodes, i a l’hora de dinar fins i tot han de donar el menjar triturat a aquells que ho necessiten. Malgrat això, tots coincideixen en que aquesta feina es veu totalment recompensada per l’energia i les ganes de passar-ho bé que aquests nens contagien en tot moment.
Queda clar, doncs, que a l’Esplai Rabadà no hi ha fronteres ni barreres per tal de fer que tots els participants, ja siguin els més petits com els monitors, gaudeixin de l’estiu al cent per cent.
