El 3 d'abril va fer 40 anys de les eleccions municipals de 1979, les darreres del cicle de la recuperació democràtica, les que van permetre el pas dels municipis de la llei franquista a la democràtica. 14 dies més tard, el 17 d'abril, es constituïen els nous consistoris i a Mataró era nomenat alcalde Joan Majó Cruzate (PSC) liderant un govern compartit amb el PSUC i CiU. Majó havia nascut el 1939 poques setmanes després del final de la Guerra Civil a la ciutat, era un enginyer i empresari respectat i va ocupar l'alcaldia fins agener del 1983, quan va cessar a favor de Manuel Mas abans d'anar a Madrid, on arribaria a ser ministre d'Indústria. Quatre dècades després d'aquell episodi, Majó, a punt de fer 80 anys, desgrana aquell moment històric local i tot el que se n'ha derivat amb gran lucidesa.
Vostè és un jubilat de la política?
Jo no em considero polític, no crec que sigui el que em defineix més. Jo soc un professional que durant una època ha fet un servei públic. El que marca més la meva trajectòria és l'activitat professional com a enginyer especialitzat en electrònica industrial i com a director d'empresa.
Abans del pas a la política, de fet, ja tenia una trajectòria important.
Oi tant. Jo vaig acabar la carrera el 1962 i Franco no mor fins al 1975. Jo ja havia anar a treballar a París i a Nova York en l'àmbit de l'automàtica. La nostra trajectòria ens porta a fabricar, com ja és molt conegut, el primer ordinador d'Espanya juntament amb els meus socis. I no només és l'ordinador, també vam fer el primer ascensor amb memòria instal·lat a Barcelona o el primer teler de gènere de punt amb control electrònic. A això ens dedicàvem.
I quan comença, la dedicació política?
Durant tota aquesta etapa més d'empresari fèiem política en la clandestinitat. Era època en què en els col·legis professionals es feia molta política i a les juntes hi havia molts comunistes i socialistes. Jo vaig ser degà del Col·legi d’Enginyers Industrials i també vaig fer molta vida política des d'un àmbit més cristià, amb iniciatives com Cristians pel Socialisme o Justícia i Pau. Era una època professional plena amb una clara dimensió política i un compromís cristià.
Imatges del fons Carreras de la nit electoral, amb Majó abraçant Segarra (PSUC) i del Ple d'investidura d'aquell abril del 1979, amb el socialista acabat de nomenar primer alcalde democràtic després del franquisme.
A vostè el PSC de Mataró el va a buscar.
Sí. Em venen a buscar quan, de fet, ja estic en política activa. Havia format part del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach i, després, de la fundació del PSC. De fet ja era un actiu polític pel meu paper en l'època del president Tarradellas, en què formava part de la comissió que negociava els primers traspassos amb Madrid.
Què el va portar a acceptar?
Tenia la sensació que sobretot en el cas dels primers ajuntaments calia una encetar etapa que nosaltres consideràvem sobre dos eixos: democràcia i bona gestió. Veníem de no democràcia i de mala gestió i jo ja portava 15 anys fent gestió: podia ajudar a modernitzar les estructures i el seu funcionament. Una altra raó és que llavors hi havia cinc partits, quatre amb representació. Em va semblar que per fer possible una etapa per consolidar, reendreçar, tapar forats i fer política de gestió ens convenia molt un ajuntament en què no ens baralléssim contínuament. Vam dir des del primer moment que proposaria una coalició de govern socialistes, comunistes i convergents, i els resultats van fer-ho possible. Era un període excepcional i calia estabilitat interna.
Sembla el contrari del que hi ha ara!
Ara n'hi ha per riure! Érem 22 de 25. Això va permetre un nivell d'eficàcia important tot i algunes tensions entre partits i tot i aquesta varietat de forces polítiques. La clau és que vàrem posar en marxa el pacte de govern, que marcava molt com treballar i quins compromisos adquiriríem per poder avançar plegats tot i mantenir cadascú el nostre discurs. Érem tres partits i ens havíem de posar d'acord. No volíem crear el front d'esquerres que alguns volien ni un bloc de centre. Vam establir com funcionarien les discrepàncies entre nosaltres.
Com són els primers compassos de l'Ajuntament democràtic?
Fer política o dedicar-se al servei públic té dues dimensions: una d'ideològica i una de gestió. La ideològica fixa objectius i la de gestió fa funcionar les coses i tenir eines per intentar aconseguir-les. Això cal no oblidar-ho. D'entrada vaig dir que hi haurien dues etapes. Durant el primer any hi hauria molta feina de gestió, de refer l'Ajuntament, posar ordre, generar recursos. Un bon exemple és el pressupost municipal: l'ultim any dels ajuntaments no democràtics era de 400 milions de pessetes, i el darrer any del primer mandat, de 1.600 milions. Vam multiplicar per 4 els recursos. Vam augmentar molt la plantilla i crear nous àmbits (com l'assistència social, serveis públics...) i vam millorar molt el tema escolar. En l'àmbit econòmic, vam tenir molta feina: el deute quan vam entrar era quasi la totalitat del pressupost de l'any i va tocar tapar forats. Abans que les grans apostes, calia fer funcionar la màquina, que no anava.
Amb 40 anys de perspectiva, quines apostes polítiques de llavors han cobrat més importància?
El primer mandat va tenir tres grans objectius d'actuació que clarament connecten amb ara. El primer és que el 1979 Mataró era un centre i una perifèria molt distingida i separada, dues realitats i no una. Teníem clar que havíem d'unificar, fer una ciutat de debò. El segon gran objectiu era el front marítim. Mataró no podia passar del seu front, l'havíem de canviar perquè tal com estava no servia per a res ni ningú. Hi havia un projecte de port privat i poc més. Vam optar per habilitar el passeig marítim i es va repactar el format del port com a una visió més pública. El tercer gran àmbit era el del futur econòmic. Llavors ja teníem clar que el futur de l'economia seria cada cop menys el "tèxtil i només tèxtil" i que calia una certa reconversió cap a noves tecnologies de l'activitat industrial. Vam pactar amb la Universitat Politècnica la creació de l'Escola Universitària Politècnica. Allò va ser una petita primera pedra del gran encert que els ajuntaments posteriors van tenir amb el Tecnocampus.
Aquells mesos de 1979, quin ambient hi havia? Es respirava il·lusió? Encara hi havia por?
Por no. Hi havia molta il·lusió però no crec que hi hagués por. El 23-F va ser un bon ensurt però crec que més aviat hi havia molt de realisme i possibilisme. Era una època, i en això vaig notar exactament el mateix, en què tothom era conscient que s'havia fet un pacte —el de la Transició—, que, tot i que tenia les seves fragilitats, era prou consistent com per pensar que ens en podríem sortir i tirar endavant.
"Les coalicions de govern són absolutament necessàries, em fan angúnia els alcades en minoria"
D'aquest pacte ara molta gent en diu "règim del 78" i és molt criticat. Com ho veu?
Crec que és totalment lògic que es critiqui la insuficiència del que es va posar en marxa llavors, però no comparteixo la retroactivitat, és a dir, la crítica d'ara sense tenir en compte els condicionants de llavors. Els que no hi eren ni ho volen comprendre ho tenen molt fàcil per criticar. Cal tenir present que el pacte de la Transició es fa en un context de "revolució o reforma" en què la revolució podia implicar matar-nos els uns els altres. El que es va fer no és fantàstic, però hi havia un camí per anar arreglant i canviant coses que es trenca a finals de segle. És el PP dels anys noranta el que demostra una clara involució que provoca tanta crítica a la Transició. No admeto una crítica integral contra la Transició però entenc plenament la insatisfacció generada.
Com veu Mataró, tants anys després de ser-ne alcalde?
La ciutat ha anat transformant el seu perfil. Les bases de la seva economia han deixat de ser les que eren i s'han diversificat. Crec que Mataró encara hauria de fer més en el món de la tecnologia i les activitats relacionades. El Tecnocampus és una mostra clara del que s'ha de fer estratègicament. De fet, se'm va demanar que m'hi impliqués en la gènesi i així ho vaig fer. I hi ha un altre element imprescindible, del qual ja parlava jo fa 40 anys i continuo fent-ho: Mataró ha de presentar-se com un pol necessari de la metròpolis Barcelona. Hauria de formar part de l'àrea metropolitana i podria tenir coses que ja no caben a Barcelona. El futur de bona part d'Europa són les grans metròpolis amb les seves potencialitats i també les seves problemàtiques i Mataró ha de formar part d'aquesta superurbs barcelonina; que sigui el primer nucli mediterrani quant a tecnologia, creixement i progrés. Això també implica que serem una ciutat parcialment dormitori perquè el problema de l'habitatge a Barcelona és molt greu.
Divendres va participar en la commemoració del PSC tot i haver deixat de militar-hi.
Jo vaig plegar del PSC perquè creia que no hauria d'haver donat suport a l'aplicació de l'article 155. Per a mi va ser un error. Els mateixos dies de 2017 en què es precipitaven les coses, el PSC deia "ni DUI ni 155" i jo ho acceptava plenament. El PSC no va votar la imprudència de la DUI però va donar suport al 155 i crec que n'hauria d'haver quedat al marge. Aquesta discrepància puntual no m'impedeix seguir pensant que, si he de triar, el PSC és el que s'acosta més a la meva ideologia. No he trencat cap relació personal amb cap dels dirigents. Si fèiem un acte dels quatre alcaldes socialistes de Mataró, jo hi havia de ser.
No és una efemèride prou important perquè la celebració transgredís el partit?
Es podria haver fet un acte més institucional des de l'Ajuntament, com en altres ciutats. Si es fa, hi participaré de bon grat, com en l'organitzat pel PSC, que té una lògica perquè, a excepció de l'alcalde Mora, tots els alcaldes hem estat del mateix partit.
"Mataró ha de formar part de l'àrea metropolitana i sumar com un pol de la gran Barcelona"
Com veu la situació d'un govern amb 6 regidors de 27 que va governar amb 21 dels 25 en un moment com l'inici de la democràcia municipal?
Tots plegats hem de veure com resolem el problema d'aquestes minories, ja sigui l'Ajuntament de Mataró, el de Barcelona o el d'una altra administració. No pot ser! La política pràctica està anquilosada absolutament. Falta consciència de la situació. Les coalicions de govern són absolutament necessàries i això vol dir acceptar que es pot compartir posició des de la diferència d'opinions. Els objectius finals i compartits han de ser prou homogenis per ser eficaços. Em fa angúnia la situació d'alcaldes que fan gestió municipal amb menys de la quarta part dels regidors, pendents en cada votació de qui els donarà suport i a canvi de què. Això va en contra de la meva manera d'entendre el servei públic, de servir els ciutadans fent funcionar els serveis. No hi ha prou visió per posar propostes en marxa que puguin ser acceptades per tothom. I em sap greu que això passi.
